La Diada de l'independentisme

Ja són sis les Diades consecutives en què l’independentisme ha demostrat, en més o menys mesura, la seva capacitat de mobilització i el seu civisme. Més enllà de les guerres de xifres, que centenars de milers de persones es manifestin cada any, en un ambient festiu i sense cap indici de violència, és una dada que a ningú li hauria de passar per alt. Tenen raó els que lamenten que una festivitat que abans era de tots hagi sigut patrimonialitzada per una part molt determinada de la societat catalana, aquest any de forma tan explícita com eloqüent era el lema de la manifestació: La Diada del Sí.

    

Res serà possible després de l’1-O, se celebri l’anunciat referèndum o sigui un simple simulacre, sense tenir en compte que aquesta meitat de Catalunya existeix, i que les seves legítimes aspiracions polítiques no poden ser ignorades. De la mateixa manera, no es pot excloure l’altra meitat de Catalunya, la que ahir ni es va manifestar ni es va sentir representada, del futur polític català. Aquesta meitat de Catalunya als representants de la qual al Parlament la majoria (en escons, que no en vots) independentista va aplicar el corró la setmana passada. Aquesta meitat que ja no se sent representada per les manifestacions massives de l’Onze de Setembre des que van mutar del dret a decidir a reclamar sense embuts la independència. Perquè no s’ha d’oblidar que la manifestació d’ahir va ser la dels del sí en un referèndum, el de l’1-O, que vulnera la Constitució i l’Estatut. Ahir no es van manifestar ni els que votarien no ni els que voldrien una consulta, però no una de basada en la desobediència. La marxa de la Diada d’ahir va ser estrictament de part.

  

 Això explica parlaments com el de Neus Lloveras, alcaldessa de Vilanova i la Geltrú i presidenta de l’Associació de Municipis per la Independència (AMI), en què va instar els alcaldes de ciutats com Barcelona, Lleida i Tarragona a implicar-se «amb la democràcia». Lloveras va ser l’última a sumar-se a la pressió als alcaldes –incloses intolerables crides a pressions individuals–, després de manifestacions similars de Carles Puigdemont i Jordi Turull. Al marge que dividir entre bons i dolents alcaldes (i, per tant, catalans), és un camí molt perillós. S’equivoca la cúpula independentista: l’1-O, unilateral i fora de l’ordenament jurídic, no és un assumpte de democràcia, sinó de legalitat.