Tres mordasses

U na mordassa és un instrument que impedeix mossegar o parlar, en sentit figurat és qualsevol cosa que posi obstacles a la llibertat d’expressió. Transmetre els pensaments en veu alta pot ser que sigui la primera forma de resistència quan es viuen situacions d’injustícia. Donar cos lingüístic a la discriminació ja suposa una defensa. Per això quan del que es tracta és d’imposar un determinat ordre evidentment injust la llei del silenci resulta una eina imprescindible que s’ha d’imposar, primer, i transmetre-la després mitjançant l’educació.

 En una societat democràtica se suposa que aquestes restriccions a la llibertat de dir siguin anecdòtiques, si més no per llei, però no som precisament en el moment històric en què resulti més fàcil escapar de les restriccions d’aquesta llibertat. Observo de fa temps les diferents mordasses que patim o hem patit les dones que venim d’un context migratori i puc enumerar-ne com a mínim tres:

    

• Masclisme. El de tota la vida, el que és universal però que es concreta en formes ben locals, ben particulars. Pot ser explícit, encarnat en la figura típica autoritària que diu que no pots fer, no pots ser, no pots dir degut al simple fet que siguis dona, però és més probable que es manifesti com es manifesta en la majoria dels llocs a través d’una sofisticada estructura que abasta el control de totes i cadascuna de les facetes de l’individu. Ens ensenyen, des de petites, que pel fet de no ser els nostres germans homes, hem de comportar-nos de manera diferent, moure’ns de manera diferent, vestir-nos de manera diferent, ser, fer i dir d’una manera diferent. O més que diferent, hem de ser ben iguals en la mesura en què som membres de la secció femenina. És un masclisme que imposa espais per a homes i dones, vestimentes que ens fan créixer amb  la idea que en el nostre cos hi ha alguna cosa sospitosa.

Ens expliquen des de ben aviat quin és el nostre món restringit. Abans la fórmula per imposar el silenci sobre la flagrant discriminació en què vivíem les dones era impedir-nos l’accés al coneixement, a l’educació i a la cultura, que són les eines més perilloses per al manteniment de l’ordre, però en una societat on l’educació és obligatòria l’estratègia ha canviat i ha passat a ser la de camuflar el masclisme dins de la reivindicació de la identitat grupal. En aquest cas les normes específiques que ens han de regir serien defensades en nom de la pertinença, les arrels, la cultura o la religió pròpies que s’han de conservar dins d’un entorn que les vol diluir.

    • Racisme.  Molt abans que poguéssim donar cos i veu als nostres discursos feministes, els racistes ja parlaven per nosaltres. Sense que se’ns haguessin acostat mai, sense conèixe’ns de res, no només sabien exactament en quines dificultats ens trobàvem sinó que s’erigien en els nostres portaveus donat que nosaltres, pobretes, no teníem les capacitats mentals mínimes per poder defensar els nostres drets. 

Després que el colonialisme justifiqués l’explotació de terres alienes pel masclisme salvatge dels nadius va venir l’extrema dreta xenòfoba a justificar el seu racisme per la forma denigrant amb què alguns col·lectius tracten les seves dones. No falten exemples en les tribunes públiques de persones que parlen en nom nostre sense haver-se dirigit mai a cap de nosaltres. I no només això sinó que tot sovint ignoren deliberadament la veu de totes aquelles que l’hem alçat per reivindicar els nostres drets. És un segrest en tota regla del discurs feminista i per això una forma d’imposar el silenci.

    

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

• La correcció política. Davant d’aquest panorama, ¿què fer? ¿Què dir? Impossible no dubtar, no desorientar-se en un mar de discursos en els quals som sempre objectes i no pas subjectes de ple dret, en el qual tothom sap el que ens convé i el que hem de fer. La correcció política no es pot dir que representi una mordassa del nivell de les dues descrites més amunt, no es pot comparar amb la usurpació del racisme ni molt menys amb l’alienació del masclisme, però també ens obliga a callar tot sovint.

L’espai públic és el mateix per a tothom, no n’hi ha de particular per a un determinat col·lectiu i així ha de ser, però és evident que no farem proclames feministes amb la mateixa comoditat quan sabem que aquestes seran utilitzades en contra nostra per justificar mesures radicals que sovint inclouen deportacions massives. També la sensibilitat d’alguns sectors polítics cap a la situació de les minories pot portar cap a l’extrem de relativitzar fins i tot el masclisme i considerar-lo secundari davant del racisme.