Que bo que era Lauridsen

John Lauridsen no va ser titular en el famós partit d’anada de la final de la Copa de la UEFA del 1988 entre l’Espanyol i el Bayer Leverkusen. Javier Clemente li tenia tírria. N’Kono, Job, Miguel Ángel, Gallart, Soler, Orejuela, Urquiaga, Iñaki, Valverde, Pichi Alonso i Losada va ser l’onze titular que va guanyar 3-0 als alemanys. D’aquell equip, Valverde i Soler poc després fitxarien pel Barça de Cruyff, però jo no somiava amb cap dels dos per al Barça; jo preferia Lauridsen, potser perquè em semblava el Schuster de l’Espanyol: el posat centreeuropeu, el cap alt, la cabellera rossa, tanta qualitat.

    

Els partits d’aquella UEFA (Borussia Mönchengladbach, Milan, Inter, Viktovice, les semis amb el Bruges), aquelles ganes d’un equip inferior de guanyar els seus rivals, van fer que a les aules de BUP molts culers simpatitzéssim amb l’Espanyol. Generacionalment, els que vam cursar EGB no li teníem especial tírria a l’Espanyol, els grans parlaven de derbis més divertits, disputats i caldejats que els que vivíem nosaltres. Als 80, abans de l’arribada de Cruyff, els del Barça ja en teníem prou amb les nostres coses, amb només la Lliga de Venables per treure pit; després del profeta, el cas de l’Espanyol ja ens quedava massa lluny, jugàvem en una altra Lliga.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

    

Potser per això la rivalitat sempre m’ha semblat forçada. És veritat, el tamudazo va doldre, però més per sentir Ronceros i companyia que per perdre una Lliga que en el fons els de Rijkaard van deixar escapar ells solets. És veritat, la incapacitat de robar-li punts al Madrid enerva, però què hi farem, no tothom pot ser el Superdepor. En els últims anys, per l’agressivitat amb què juguen sembla que ells esperen el derbi amb més ganes que nos­altres, a veure si tornen a amargar-nos la Lliga. Avui toca derbi, però si hi ha excitació és per veure Dembélé. Ja se sap, no hi ha  menyspreu més gran que no fer apreci. Això sí, que bo que era Lauridsen. Fins a Marco Asensio (¡ai!) no havia tornat a veure algú així de blanc-i-blau.