Tant de bo el món no ens estigui mirant

El 6 de setembre va començar com una altra jornada històrica del procés sobiranista, però es va acabar amb la vergonya dels d'aquí i els d'allà. Cap català, sigui o no independentista, es podrà sentir orgullós per la manera com el Parlament ha declarat la independència per la porta del darrere: mitjançant una proclama d'autodeterminació camuflada sota la llei tramada en secret per, almenys de cara a la galeria, procurar empara jurídica al referèndum unilateral de l'1-O.

La tramitació parlamentària d'aquesta norma era un empipador escull per al bloc sobiranista. Com que la mateixa proposició de Junts pel Sí i la CUP ja anticipava la desobediència davant qualsevol suspensió que dicti el Tribunal Constitucional, poc importava respectar el reglament de la Cambra, atendre les recomanacions dels lletrats del Parlament o sol·licitar, encara que fos per després desatendre'l, el preceptiu dictamen del Consell de Garanties Estatutàries, com aquest va demanar per unanimitat. I, evidentment, debatre les esmenes de les minories, fins i tot per la via d'urgència, suposava un altre destorb per a la majoria independentista que la presidenta del Parlament, una agitada Carme Forcadell, va intentar en va d'agilitzar.

La bronca parlamentària encoratjada pels grups de l'oposició no era una simple rebequeria: buscava evidenciar davant la ciutadania l'atropellament parlamentari amb què s'estava consumant la ruptura de la legalitat al Parlament. L'abandonament de l'hemicicle per part dels diputats de Ciutadans, PSC i PP va il·lustrar, a més, la fractura política i social que està comportant el procés separatista. Tant de bo el món no ens estigués mirant, perquè l'espectacle que ha ofert Catalunya dista de ser un exemple de comportament democràtic. I això no ha fet més que començar.

Notícies relacionades

L'independentisme travessa la línia vermella

La llei del referèndum plana sobre el ple del Parlament | Directe

La majoria parlamentària --minoritària en vots-- a l'aprovar la llei del referèndum, i el president Carles Puigdemont al firmar la convocatòria de l'1-O al costat de la resta del Govern, han creuat una línia vermella que no té marxa enrere: la desobediència als tribunals i la conculcació de les lleis per part de les màximes autoritats catalanes. A diferència d'Artur Mas, que el 9-N va acatar les sentències del Constitucional per després esquivar-les amb el tàcit consentiment de Mariano Rajoy, Puigdemont i els seus s'han saltat sabent-ho l'Estatut i la Constitució, incorrent a més en greus delictes tipificats al Codi Penal.

LA DIGNITAT INSTITUCIONAL

En nom de la democràcia es pot revindicar el dret dels catalans a decidir el seu futur. En nom de la dignitat de Catalunya es pot instar l'Estat a refer el pacte estatutari, que el Constitucional va dinamitar al mutilar el text ratificat a les urnes. En nom de la convivència és legítim demanar, en suma, que Espanya assumeixi sense complexos la seva pluralitat nacional i dispensi a Catalunya el tracte singular a què aspira. Però no és presentable brandar la democràcia saltant-se-la, minar la dignitat de les institucions pròpies ni forçar irresponsablement la divisió entre els catalans.