L'altar major cultural

Té raó J. M. Martí Font quan, a la seva imprescindible obra La España de las ciudades. El Estado frente a la sociedad urbana, destaca la indústria i la cultura com a factors clau del desenvolupament i el reconeixement. 

Màlaga, el pol econòmic d’Andalusia, no disposa de més indústria que la turística, però el seu enorme esforç per museïtzar-se ha convertit la ciutat en referent per si mateix, i la Costa del Sol, en alguna cosa més que la primera zona residencial de luxe d’Europa.

Vigo s’afanya per mantenir la seva indústria tot i l’hostilitat de les administracions central i autonòmica. La transformació física de Bilbao i la seva imatge han guanyat espectacularitat gràcies al Museu Guggenheim. En canvi, l’aliança entre dos aprofitats sense ànima ni visió estratègica, Rita Barberá i Santiago Calatrava, ni ha fet cap profit a València ni ha ajudat a compensar la pèrdua de la meitat de la capacitat industrial del seu entorn.

Mentre València, la desdibuixada, s’esforça per assimilar i reconvertir una trista herència impossible d’ignorar i de rebutjar, Madrid ha pres el relleu a Barcelona en la consideració de la cultura com a infraestructura d’estat. El segle XX va ser de Barcelona, però el segle XXI comença a ser de Madrid, que fins i tot és líder en equipaments d’avantguarda encara que no ens en vulguem adonar.    

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

No hi ha màgia ni secret, sinó voluntat política: una megàpolis, Madrid, impossible però real, que fa el que convingui, i pot molt més que ningú, per reduir la competència de les perifèries en atractiu cultural, així com per evitar el creixement de la indústria, és a dir de la població. Es tracta d’absorbir energies en comptes de repartir-les.

Si Euskadi se’n mig escapa és per voluntat pròpia. Si Barcelona es conforma és per desídia pròpia. Si la mirada estratègica de Martí Font l’encerta, la propera batalla entre centre i perifèria es lliurarà a València. I la perdrà Catalunya.