¿Per què hi ha fam a Corea del Nord?

No és res nou. La fam a Corea del Nord és endèmica, succeeix any rere any, principalment perquè té un model de producció ineficient, incapaç de produir tots els aliments que la seva població necessita. Encara que normalment això afecta les capes de la població més desafavorides, hi ha alguns anys, com aquest, en què la situació passa a ser crítica i afecta més de la meitat de la població. El país es queda sense els seus aliments bàsics: blat de moro, arròs, soja o cereals. La qüestió és: ¿Per què? ¿Com un país que es permet amenaçar invertint en l’última tecnologia nuclear pot tenir problemes per alimentar la seva població?

Encara que sembli que no tenen relació, les dues qüestions estan lligades. En condicions normals el país acaba comprant aliments o rebent ajudes sobretot de la Xina. D’aquesta manera supera les crisis menors, però com ja va passar en els anys 90, quan les epidèmies de fam es van endur més d’un milió de vides, aquest any una sequera persistent ja ha anul·lat la collita d’estiu i amenaça la de tardor. Castigat per les sancions que Occident ha imposat al règim totalitari de Kim Yong-un, les exportacions no rendeixen per comprar fora els aliments que el país no pot produir. Per al Govern de Corea aquesta és la raó per no reconèixer els episodis de fam com un fracàs propi, sinó com a conseqüència de la pressió internacional. I encara que en part té raó, en part també és propaganda o almenys una visió interessada per defensar-se davant d’una població que no té res per menjar i per reclamar que es trenqui l’embargament.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Però lògicament encara n’hi ha més. Acostumat als petits episodis de fam, que castiguen cada any els més vulnerables, el règim ha permès –fins i tot recolzat– la creació d’un mercat privat d’aliments que venen de fora i que està en mans dels militars d’alta graduació. Un país que malgasta el 25% de tot el seu producte interior en despesa militar ha creat una elit d’oficials corrupta, mentre els soldats no tenen menjar. Des de l’epidèmia de fam dels anys 90, els aliments a Corea del Nord s’han convertit d’aquesta manera en el principal bé estratègic del país i dels que  el controlen.

Amb la distribució en mans d’un Exèrcit corrupte, ni tan sols una operació massiva d’ajuda, per evitar que mori un milió de persones més com en l’última gran epidèmia de fam, ofereix garanties que acabi arribant als més necessitats. La vida de milions de persones en risc que ja pateixen el càstig del seu propi Govern bé val la pena, però coneixent la història negra d’aquest país, capaç d’utilitzar estratègicament la fam de la seva gent, qualsevol operació humanitària s’ha de plantejar tres principis bàsics. El primer, poder avaluar les necessitats i tenir accés directe a la població que més els necessita; el segon, que l’ajuda no reforci un model de control de l’Exèrcit i acabi a les seves mans, i el tercer, que aquesta nova operació no acabi reforçant encara més un règim tirànic. Tot un repte.