L'esperit de Torquemada

Els moderns inquisidors s'esgargamellen a les xarxes insultant, vexant, exhibint el seu odi als heretges que gosen informar o opinar contra els seus anhels o les seves paranoies personals

1
Es llegeix en minuts
zentauroepp39769936 torquemada170822195929

zentauroepp39769936 torquemada170822195929

Hi ha periodistes, opinadors i mitjans de comunicació del treball dels quals discrepo profundament. En ocasions, fins a la convicció que no mereix la consideració de periodisme. En moltes altres, fins a la nàusea. Però mai se m’acudiria reclamar el seu acomiadament, la seva depuració o el seu emmordassament ni la fallida o el tancament dels seus mitjans. Ni ho reclamaria ni ho desitjaria. Aquesta és la línia vermella que separa el respecte de la llibertat d’expressió, pilar de l’arquitectura democràtica, de la intolerància totalitària.

    

El que sí que puc fer és deixar de  llegir determinades firmes o d’escoltar les tertúlies on participen. Encara que no sempre amb èxit: confesso que a vegades se’m rebel·la el tarambana sadomasoquista que tots portem a dins.

    

Però últimament creixen per tot arreu nous inquisidors. Aprenents tronats de Torquemada s’esgargamellen a les xarxes escandalitzant-se, insultant, vexant, exhibint les seves entranyes pudents d’odi, pregant a Déu per acomiadaments, fallides i qualsevol plaga bíblica que s’abati sobre els heretges que gosen escriure informacions o opinions que contrarien els seus anhels personals (en el millor dels casos) o les seves insanes paranoies (en el pitjor).

Curiosa nostàlgia 

Semblava que mai més seria necessari recordar com les gastava la legislació franquista de premsa. Quina ingenuïtat: ara es multipliquen els nostàlgics d’allò que precisament diuen que rebutgen.

    

Després hi ha els milers de gregaris, probablement dotats de bona fe però mancats d’intel·lecte (o de temps o voluntat per utilitzar-lo), que no poden refrenar les seves glàndules salivals quan els apareix a la pantalla un tuit enrotllat. I aquell tuit es converteix en un milió.

Notícies relacionades

    

Aquest és, al cap i a la fi, el problema. Els censors i inquisidors, ja siguin fanàtics sociòpates o agraïts protegits, tenen difícil solució. Però per als altres hi ha un remei casolà, senzill i barat: pensar, simplement pensar. Recuperar el raciocini del qual vam abdicar el dia que vam entregar mansament la nostra ànima a un grapat d’obtusos autors de consignes barates de 140 caràcters.