Un terrorisme amb arrels internes

Amesura que anem coneixent detalls sobre els components de la cèl·lula terrorista que va cometre els atemptats de Barcelona i Cambrils s’obre la necessitat de fer-nos algunes preguntes incòmodes. No estem, com ha passat en altres països europeus, davant d’un problema exterior sinó davant d’un assumpte intern. Es tracta de joves que han anat a les nostres escoles, que teòricament s’han educat en els nostres valors i que en un moment determinat han abraçat la versió fanàtica d’una religió que practicaven poc, en aquest cas l’islam, i s’han integrat en un grup terrorista que els proporciona poca cosa més que una franquícia i una mica de formació. Fins on sabem, ni tan sols han anat a Síria sinó que n’han tingut prou amb el contacte amb un imam radicalitzat per abraçar una forma de violència irracional contra la qual és molt difícil lluitar perquè utilitza objectes de la nostra vida quotidiana, en aquest cas furgonetes i ganivets, per segar la vida de persones innocents.

Aquesta crua realitat no ens pot portar en cap cas a la islamofòbia. La barbàrie no és patrimoni de cap religió ni de cap ideologia, sinó de ments perverses que de manera malaltissa acaben amb la vida dels seus congèneres. Tampoc ens pot conduir a la frivolitat.  Parlar d’una suposada voluntat del nacionalisme català de primar la immigració magribina davant de la llatinoamericana és no tenir ni idea dels fluxos migratoris i de les competències de les diverses administracions en la seva regulació. És, senzillament, un despropòsit. Cal tenir el cap fred i buscar, en primer lloc, la complicitat de la pròpia comunitat musulmana en la lluita antiterrorista. Les condemnes que ha emès aquests dies haurien de ser un bon punt de partida. I juntament amb aquesta és necessari lluitar contra la penetració de determinats corrents de l’islam a Catalunya i a Espanya. El salafisme arriba en massa ocasions de la mà de països que són els nostres socis comercials, com l’Aràbia Saudita o Qatar, amb els quals mantenim relacions excessivament cordials. En aquest punt no ens hauria de tremolar el pols per primar unes versions de l’islam davant d’altres i uns imams davant d’altres. Moltes vegades és millor autoritzar un oratori d’una modesta comunitat local que encoratjar la instal·lació de grans mesquites finançades pels salafistes.