IDEES
Cargols abraçats
És difícil estimar més Barcelona i els seus habitants i la seva capacitat de donar
zentauroepp18188405 pol003 cracovia polonia 01 02 2012 fotograf a de arch170819160218 /
Article 550. Difícil escriure alguna cosa que resumeixi el que sento. Difícil saber com assimilar tot el que hem viscut aquests dies. Difícil fer el resum de les tres coses millors d’aquesta setmana perquè aquesta setmana només té un únic pensament. Difícil estimar més Barcelona i els seus habitants per la seva generositat i la seva capacitat de donar. Difícil explicar el que sento quan veig que tanta gent va transformar dolor en donació.
El meu veí savi a qui aprecio molt em va explicar aquell dia al matí una cosa que és l’única que em ve de gust relatar-vos. No té res a veure amb res en particular sinó amb una història que em va regalar. Em sembla tan bonica que penso que és el que he d’explicar… Bé, gairebé us ho relato després del millor de la meva setmana.
Primera posició. Dedico el número u a un poema de la poeta, assagista i traductora polonesa Wislawa Szymborska que estimo i que sempre em dona pau i mobilitza el meu esòfag. Diu així: «Res passa dues vegades ni passarà, per això sense experiència naixem, sense rutina morirem. No és el mateix cap dia, no hi ha dues nits semblants, la mateixa mirada als ulls, dos petons que es repeteixin».
I el que em va explicar el meu veí aquell matí del dia 17 va ser que sempre portava a sobre dos cargols. Se’ls va treure de la butxaca, era brillants, de titani. Els va dipositar a la meva mà. Eren bonics, diria que supuraven vida. Li vaig preguntar perquè eren. Em va dir que eren tot el que li quedava de la seva dona. La va perdre fa sis anys, la van incinerar i ell es va quedar aquells dos cargols que un dia li van posar al maluc. Eren part d’ella i ara formen part d’ell.
«Hi ha gent a qui falta un cargol, a mi me’n sobren dos» em va dir somrient abans que les portes de l’ascensor es tanquessin.
L’última imatge d’ell va ser veure com tancava aquell puny i abraçava entre els seus dits aquells dos cargols. Jo en posseeixo ara tres al meu maluc i ja he decidit com els repartiré per sentir aquelles abraçades el dia que no hi sigui. ¡Bon diumenge sense por de viure!
