Un món diferent

Vivim en un món diferent, ara. Ja ho sabíem, fa temps que ens hi acostumem si et plau per força, però els horrors com l’atac terrorista de dijous són un curset accelerat al nou món. O als nous mons. Com molta gent, tan bon punt vaig conèixer la notícia em vaig asseure, consternat, davant del televisor. Volia saber-ne més, saber-ho tot. Si hagués baixat al carrer, caminant deu minuts en línia recta hauria arribat al lloc dels fets, però no hauria servit de res. Sentia les ambulàncies allà fora, els helicòpters sobrevolant-nos. 

Al cap de vint minuts de mirar la tele, em vaig adonar que totes les cadenes repetien el mateix, la informació amb prudència. A falta de novetats fiables, les mateixes imatges, un cop i un altre. Amb la tauleta vaig començar a seguir Twitter, Facebook. Era un altre ritme, la realitat sense el filtre dels professionals, més a flor de pell. 

Les fonts directes, els Mossos, que informaven i donaven consells. Al seu voltant els missatges de suport, la solidaritat de taxistes, gent que cridava a donar sang... Tot sorgia com un cor de veus sentimental, que oferia el cantó humà de la tragèdia, però entremig també hi havia les notícies falses, els rumors, la mala fe, l’exhibició insensible del dolor de les víctimes. La immediatesa desperta els impulsius de verb fàcil. Hi ha els assenyats, però també els conspiradors i els paranoics.

Evitar el sensacionalisme

Notícies relacionades

Identificades 13 de les 14 víctimes mortals de l'atemptat de Barcelona

¿Què sabem i què no sabem de l'atemptat a la Rambla?

A mesura que l’ona expansiva de la notícia avançava per tot el món, m’arribaven els missatges d’amics llunyans, que volien saber si estava bé. Barcelona al mapa del terrorisme. Ara, en aquest món diferent, tot és més directe, més personal, però tot està tocat d’un tel d’incertesa. Als informatius de televisió els costa seguir aquest relat narratiu que es crea en directe a les xarxes socials, com si el seu món tingués un retard de deu minuts, però alhora cal un entrenament per no caure en el sensacionalisme. 

¿D’on traiem el criteri per destriar la informació entre la propaganda, la notícia enmig de l’especulació que dóna clics als mitjans online? De les mateixes xarxes socials no, em penso. Cal un retorn al relat periodístic de fons, a l’assaig, al pensament. Cal confiar-hi més. O tot estarà perdut.