La carraca de Millet

Ai, Millet, si tu parlessis. Si un dia ens confiessis tots els teus secrets. Aquells que es teixien a foc lent al refugi dels despatxos, a les taules dels restaurants, als ròdols dels esdeveniments importants, aquells als quals només va gent il·lustre. Gent com tu. Bé, més aviat com tu eres. Ara ja ningú dels que corrien a saludar-te et vol veure a prop. Més aviat no volen ser vistos al teu costat. ¿Com es viu sent un empestat 

social? 

A la Barcelona medieval, a l’actual plaça del Pedró, fora dels murs de la ciutat, es va construir l’hospital de leprosos. Allà arribaven els seguicis fúnebres encapçalats pel mateix proscrit. Alliberat ja de totes les càrregues terrenals, era ungit per última vegada, acomiadat per familiars i veïns i reclòs a l’hospital.

Notícies relacionades

L’elogi revolucionari

Una campanya en prosa

Una vegada traspassats aquells murs, ja no hi havia cap possibilitat de retorn a la vida. Si la pobresa aclaparava l’hospital, el leprós podria vagar pels carrers, cobert amb un mantell fosc, armat amb un bastó, un barrilet penjat al coll on recollir les almoines i una carraca o una campaneta per anunciar el seu pas. Li quedaven vetats els camins estrets, acostar-se als vius, tocar cordes o suports dels ponts i caminar en direcció del vent.

Ai, Millet, ja ho saps. Els homes invisibles no toquen, no parlen, no respiren… No existeixen.