Anar al contingut
fcasals38909761 millet contra170719174020

La cadira de rodes

Josep Maria Fonalleras

Fèlix Millet va arribar al jutjat en cadira de rodes. Amb l’habitual americana de pota de gall i amb una bufanda al coll, qui va ser peix gros del Palau i amic dels poderosos  a qui complimentava amb sopars a Menorca (com a mínim) no es va asseure al tradicional banc dels acusats sinó en aquestes còmodes butaques que vostès poden veure. Per aquells mateixos dies, va semblar que no estava del tot impossibilitat i que podia aixecar-se, de manera que s’arriba a la simple conclusió  que les entrades i sortides del jutjat en cadira de rodes eren més una pantomima per augmentar la percepció de l’home gran amb dificultats de mobilitat que no un recurs de primera necessitat.

La cadira de rodes funciona com a metàfora de totes les mentides que va anar ordint en l’època en la qual «tothom em deia que sí». Les seves inclinacions no es limitaven al finançament de Convergència, sinó que també trobava temps per aliar-se amb la FAES, mira quina casualitat, tot just quan el Ministeri de Cultura invertia al Palau. «S’acosten les dates estivals», li escrivia a Aznar, «i seria un plaer que volguéssiu tornar a compartir una vetllada amb nosaltres». ¡Que bonic tot plegat! ¡Que xules, les calderetes que es muntaven –també amb Mas, és clar– a Fornells! Tot era molt divertit per a Millet. I ho segueix sent. 

0 Comentaris