¿I després del pacte d'Estat, què?

El 24 de juliol la Subcomissió del Pacte d’Estat en matèria de Violència de Gènere creada el novembre del 2016 va aprovar per unanimitat l’informe presentat a la Comissió d’Igualtat del Congrés. El 28 de juliol, la Comissió d’Igualtat del Congrés va aprovar l’informe presentat per la Subcomissió amb 29 vots a favor i 7 abstencions. 

Ens trobem davant un moment important des del punt de vista dels drets de les dones. I és que si ja va ser important la creació de la subcomissió al novembre pel que de simbòlic (i no només) suposa unir esforços per a un pacte d’Estat contra aquest tipus de violència per totes les forces polítiques amb representació parlamentària, la fita d’haver arribat a un document consensuat –encara que de mínims– no és menor, ja que col·loca en el centre del debat polític una cosa que resulta inqüestionable a la vista de les dades sobre assassinats masclistes, i és que en societats democràtiques com la nostra existeix un tipus de violència que és estructural i que pateixen les dones pel mer fet de ser-ho.

Però vegem en quins termes es podria parlar de fita històrica com alguns mitjans reflecteixen. En la mateixa línia, vegem quins són els reptes pro futur del pacte d’Estat en aquesta matèria. I és que si hi ha una qüestió que batega en l’ambient en aquests moments no és una altra que: ¿i després del pacte d’Estat, què?

Parlar de pacte d’Estat implica reconèixer que hi ha un problema que requereix un pacte polític amb altura de mires que dirigeixi de forma decidida i emmarqui l’acció de l’Estat i les seves polítiques públiques al llarg del temps en una clara direcció, que no és cap altra que acabar amb el masclisme imperant en la nostra societat. Òbviament, aquesta reivindicació de la necessitat d’un pacte d’Estat contra les violències masclistes no és nova. D’aquí ve la importància de ressenyar l’important paper de les associacions feministes i de dones que han vingut reclamant la necessitat d’un pacte perquè l’erradicació de les múltiples violències de què són objecte les dones ocupi centralitat en l’agenda política de més alt nivell. No oblidem les matèries que en els 40 anys de democràcia han sigut mereixedores d’un pacte d’Estat.

Ara bé, sense perjudici de les valoracions positives realitzades i de les concretes mesures aprovades amb afectació directa en la vida de les dones (i de les seves filles i fills) que des de certs col·lectius professionals i des del feminisme jurídic s’han estat reclamant, el cert i veritat és que la lectura del document que donarà suport al pacte d’Estat sembla retrotreure’ns en el temps a l’any 2004, quan per unanimitat es va aprovar la llei orgànica 1/2004, de 28 de desembre, de mesures de protecció integral contra la violència de gènere. Una unanimitat que si bé es va escenificar al Parlament no ha tingut el reflex esperat en altres sectors de la societat.

Arribats a aquest punt, benvingut el pacte d’Estat en matèria de violència de gènere i benvingudes totes i cadascuna de les mesures articulades per dotar-lo d’efectivitat. No obstant, no s’oblidi que molts dels aspectes concretats ja es recollien en la lo 1/2004 i que un dels aspectes que han fallat ha sigut la seva falta de desenvolupament i concreció en polítiques concretes amb suficient dotació pressupostària. Esperem que no passi el mateix amb l’anhelat pacte.

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

Sense perjudici del que he exposat, sí que caldria significar una última qüestió que no resulta menor. I és que es troba a faltar un abordatge integral de les múltiples violències de què són (som) objecte les dones pel mer fet de ser-ho. Violències que donen suport i continuïtat al pacte patriarcal del sistema sexe/gènere. Per això es pot criticar des d’aquestes línies que el pacte d’Estat en matèria de violència de gènere no inclogui formes específiques de violència contra les dones com la prostitució i el lloguer d’úters. Sens dubte, punts per a la reflexió crítica sobre el model de la humanitat que perviu en l’anhelat pacte. I és que tot apunta que neix mutilat, en tant que s’observa que torna a fer abstracció de la sexuació dels subjectes de drets i que, per tant, resulta insuficient per trencar el pacte patriarcal tan naturalitzat en la nostra societat. La pregunta –de moment– queda en l’aire: ¿i després del pacte d’Estat, què?   

Advocada, professora de Dret Constitucional a la Universitat  d’Alacant i analista d’Agenda Pública.