Una sortida desigual

Llegim aquests últims dies que Espanya «surt de la crisi». Recupera el PIB perdut des del 2008 i creix, de moment, a bon ritme. Ens allunyem dels sis milions d’aturats del 2013, batem rècords de turisme –no sense polèmica– i observem patrons abans desconeguts: creixement amb aportació positiva del sector exterior. Notícies a celebrar que contrasten amb els gairebé deu llargs anys que hem necessitat per tornar on vam començar. La dècada perduda deixa de ser un mal auguri per convertir-se en realitat.

Segons les dades trimestrals publicades en l’enquesta de població activa (EPA) que elabora l’Institut Nacional d’Estadística, en el segon trimestre del 2017 es van registrar 1,8 milions d’ocupats menys que en el mateix trimestre del 2008. Això sí, la majoria d’aquesta pèrdua (1,4 milions) prové de la construcció, que ha passat de representar el 12% de l’ocupació total el 2008 al 6% en l’actualitat. Observem, també, més ocupació en els serveis que fa una dècada (0,3 milions més) i considerablement menys en la indústria (0,7 milions menys). Improbable tornar a un repartiment similar a l’anterior donat, sobretot, el sobreescalfament que va suposar el totxo.  

Sobre els mateixos trimestres: la taxa d’atur va augmentar gairebé set punts percentuals (17,2% davant 10,4%), i la temporalitat, una de les plagues del nostre mercat laboral, torna una altra vegada a cotes prèvies: ja anem pel 27% dels assalariats amb contracte temporal sobre el total. La destrucció d’ocupació concentrada injustament en aquest tipus de contractes –majoritaris entre els joves– va fer que disminuís amb intensitat el seu pes en els primers anys de la crisi i que explotés l’atur juvenil. La reducció de la temporalitat va ser un miratge. Tornada al creixement, tornada a la temporalitat.

Tot indica, a més a més, que la falta d’intensitat en el treball per a les capes més vulnerables de la població serà una de les senyes d’identitat de l’era postcrisi. El percentatge d’ocupats a temps parcial ha passat del voltant del 12% el 2008 (8% el 2002) a prop del 16% en els últims dos anys. Continua la recuperació, però s’estabilitza la parcialitat. Treballadors, en gran mesura, que voldrien treballar més hores però que no troben la manera de fer-ho. És a dir, ho fan de forma involuntària. L’impacte d’aquest fet sobre els salaris percebuts és evident. De fet, en termes reals els salaris bruts s’han estancat en aquesta dècada per a la meitat superior de la distribució, i han caigut en la meitat inferior.

ELS MÉS POBRES HO SÓN MÉS

La conseqüència és un augment de la desigualtat. Un augment impulsat per una distància més gran entre el que guanya un treballador mitjà i el que guanya un de pobre, i no tant per aquella entre els més afortunats i la resta. Per resumir: els ingressos dels més pobres s’han desplomat mentre que els de la resta s’han mantingut, estancat, però amb certa estabilitat.

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

És necessari conèixer el diagnòstic per no errar en la solució. Tenim un Estat del benestar ineficient: segons l’OCDE, la nostra taxa de pobresa després de redistribuir és la més elevada de tot el grup, i el percentatge de transferències que rep la franja més pobre no arriba al 5% (a Finlàndia, més del 20%), tercers per la cua. En aquests flancs hem d’actuar.

En sortim, però més desiguals.