Anar al contingut

El pes dels traumes

zentauroepp39659984 leonard beard para la p fina 7 de opi n del 20170813 n170812172435

La memòria recuperada

Jenn Díaz

Al recordar certes vivències personals doloroses m'he sentit una estranya dins del meu record

Lucy Barton és la protagonista de la novel·la d’Elizabeth Strout. Catherine Cesnik, la del documental The Keepers. Lucy Barton està ingressada en un hospital, sense saber massa bé què li passa, i als peus del seu llit hi apareix, de cop i volta, la seva mare, a qui feia anys que no veia. Catherine Cesnik va ser assassinada una nit a la seva ciutat i va aparèixer setmanes més tard sota la neu al bosc. Lucy Barton, tan bon punt comença a parlar amb la seva mare, s’adona que el record que totes dues tenen sobre la infància de Lucy és ben diferent: com si la mare hagués oblidat completament allò que com a mare no va fer bé, el dolor que li va causar a aquella nena que ara és una dona malalta postrada en un llit d’hospital, indefensa, marginada.

Catherine Cesnik té, després del seu assassinat, una cadena d’abusos de tota mena. La seva mort queda lligada a la pederàstia de l’Església, el seu possible atreviment per denunciar-ho i l’abús sexual que van patir algunes adolescents d’un centre femení d’on ella era professora. Les noies, ja adultes, havien passat la major part de la seva vida ocultant, silenciant la seva història: no només ocultant-la a les altres, sinó ocultant-se-la a si mateixes.

Llegint el llibre i veient el documental puc embastar un discurs més o menys lúcid per als meus propis oblits, una cosa que m’ha produït una gran inquietud durant els últims anys. L’estudiant que va patir els abusos del pare Maskell no comença a recordar els fets fins que és adulta i la seva pròpia memòria l’hi empeny. La conversa amb la seva filla Lucy podria haver empès la mare a recordar com la deixaven tancada en una camioneta i van ser durs amb ella, però a diferència de l’alumna de Cesnik, la mare de Lucy Barton no vol obligar-se a recordar. Recordar pot resultar traumàtic, i no tothom hi està disposat.

Un dels capítols de The Keepers està dedicat a aquest mecanisme de defensa de la ment: com per sobreviure i seguir avançant la memòria ens oculta informació. Una memòria selectiva que ens obliga a tapar tot allò que ens pugui resultar, a la llarga, un llast. Avui dia hi ha estudis al respecte: un xoc traumàtic pot buscar aquesta petita llum en el nostre record, i refugiar-s’hi, quedar resguardat de la barbàrie.

Durant molts anys, quan he intentat –sobretot des que escric i la meva pròpia experiència no deixa de ser un sac des d’on anar traient les històries– recordar certes vivències doloroses, m’he sentit una estranya dins del meu propi record. Sé què he viscut, com ho he viscut, fins i tot quan i amb qui, però sovint he dubtat de la seva pròpia veracitat. Les persones amb qui vaig viure aquelles experiències ja no són, per sort, a la meva vida, i per tant no en queda cap testimoni tret del meu propi record. ¿Em deu haver passat de veritat? ¿Dec haver falsejat aquesta història? El primer i únic psicòleg que he tingut, a qui vaig recórrer només en dues ocasions, també va dubtar de mi. No semblava gaire creïble.

Ara potser puc explicar aquesta sensació de falsejar el meu record amb la teoria de la memòria recuperada. Jo, a diferència de la mare de Lucy Barton o de l’estudiant de Cesnik que va patir abusos, no he ocultat res del que va passar, però un altre mecanisme em permet dubtar de tot plegat per rebel·lar-me. Algunes de les escenes més doloroses em costa un gran esforç relatar-les en veu alta donant-los sentit, perquè em sembla estar mentint.

Aquesta ha sigut, doncs, la meva manera d’afrontar algunes experiències de la meva vida. Les que, per una altra part, estic convençuda que m’han convertit no només en la persona que soc, sinó en l’escriptora que he acabat sent. La ment no m’ha permès oblidar res del que va passar: tinc molt bona memòria. Però ha buscat la seva pròpia fórmula en el dubte infinit. Des d’aleshores, passa això: quan intento recordar qualsevol cosa, em sembla estar boicotejant el meu propi record. Sé què ha passat, però necessito assegurar-me d’alguns detalls amb els altres, per no ser massa considerada amb mi mateixa, per no permetre que l’estranyesa sigui una forma de veure’m, per tenir-me la compassió justa.

Lucy Barton, quan s’adona que la seva mare no recorda el mateix que ella, en cap moment dubta del seu propi record, però s’apiada de la mare, que no ha fet cap esforç per recuperar la memòria i comprendre, així, el silenci que hi ha entre totes dues des que la filla va marxar de casa, es va salvar. Jo, a aquestes altures, ja només sento curiositat per saber què recorden aquells que em van fer mal, si és que recorden alguna cosa. 
 

0 Comentaris
cargando