Duel d'egos nuclears

4
Es llegeix en minuts
Un home mira la televisió en una estació de tren de Corea del Sud, on es veu a Donald Trump i Kim Jong Un.

Un home mira la televisió en una estació de tren de Corea del Sud, on es veu a Donald Trump i Kim Jong Un. / AP / AHN YOUNG-JOON

L’amenaça de Donald Trump a Corea del Nord, la de llançar un atac de «foc i fúria mai vist», ha quedat vella en 24 hores. La nova bravata ha sigut dir que les armes estan «preparades i carregades». A l’altra banda del tauler de joc hi ha Kim Jong-un, el dolent oficial d’aquesta pel·lícula. Tots dos, Trump i Kim tenen en comú dos trets psicològics: nens grans capritxosos i narcisistes.

Sembla que Trump no acaba de comprendre, o li és igual, que en un món globalitzat un president dels EUA no s’adreça mai en exclusiva al seu electorat. Parla urbi et orbe com els papes de Roma. L’escalada verbal coincideix amb l’avanç de les investigacions de la pista russa. Trump necessita crear cortines de fum. En els seus sis mesos de presidència és l’únic que ha fet: emetre fum.

El fiscal especial Robert Mueller, que investiga si l’equip de Trump es va conxorxar amb el Kremlin per fer descarrilar les opcions presidencials de Hillary Clinton, ha de tenir prou evidències per convocar un Gran Jurat. Aquesta setmana, l’FBI va entrar amb una ordre judicial en una de les vivendes de Paul Manafort, excap de la campanya electoral.

El Gran Jurat protegeix la feina de Mueller i permet emetre citacions. A més a més de Manafort, són al punt de mira el fill del president Donald Trump júnior i el marit de la seva filla Ivanka, Jared Kushner. Malgrat que no hi ha res que assenyali encara el president, aquest es comporta com si fos el centre. També va dir que era víctima de «la caça de bruixes més important de la història».

És un polític grandiloqüent quan parla de si mateix. Afegiu-hi que no aconsegueix desactivar l’Obamacare i tenim un quadro que convida a la fugida cap endavant. En aquest context, el duel verbal entre Trump i Kim és preocupant.

Després de la frase de «fire & fury», Trump va tuitejar: «La meva primera ordre com a president va ser la de renovar i modernitzar el nostre arsenal nuclear. Ara és molt més fort i poderós que abans». És a dir, en sis mesos, la feina estàa feta; tota la resta és fake news».

Aquesta escalada d’amenaces es produeix dies després que el Consell de Seguretat de l’ONU imposés sancions a Pyongyang. Es va adoptar per unanimitat, amb el suport de ls Xina. Va ser un gran èxit diplomàtic. Però per a Trump el que és assenyat no és trending topic.

La Xina és el poder regional (i mundial) que ha de portar el pes de la pressió. Si Pequín tanqués la seva frontera amb Corea del Nord, el règim s’ensorraria. No hi ha res d’això que entri al radar de compressió de Trump. Les seves paraules preocupen l’Àsia. Kim Jong-un, a qui també li encanta sentir-se protagonista, va replicar que estudia un atac a Guam, una excolònia espanyola convertida en una important base militar dels Estats Units. A Guam estan alarmats però no sabem qui els preocupa més.

La Casa Blanca va sortir a apagar el primer incendi trumpià amb dues línies d’interpretació. La del Departament d’Estat, més moderada, que es reafirma en la via diplomàtica, i la del Pentàgon, que adverteix que Kim Jong-un es juga la supervivència del seu règim.

Cap opció bona

Cap opció bonaLa revista The Economist publica aquesta setmana una portada amb un bolet nuclear compost per dos caps, el de Kim i el Trump, i adverteix que l’opció militar és la pitjor de totes les opcions sabent que amb Pyongyang no hi ha opcions bones.

Una mica de context històric. Corea del Nord és l’únic país que ha fet proves nuclears el segle XXI. Només el 1962, els EUA en van fer 96. En l’històric acumulat, els EUA n’encapçalen la classificació amb 1.032 proves. Els segueixen l’URSS (715), França (198), el Regne Unit i la Xina (empatats a 45), Corea del Nord (5), l’Índia (3) i el Pakistan (2).

Durant la guerra freda entre Washington i Moscou, la pau nuclear es va basar en un principi: mutual assured destruction, les sigles del qual, MAD, també signifiquen boig. Els EUA van arribar a tenir 31.255 caps nuclears; la URRS, 40.149. Afirmar que hem estat asseguts sobre un arsenal amb capacitat per a 71.404 Hiroshima és quedar-nos molt curts.

La capacitat de destrucció de cada un d’aquests caps és milers de vegades superior a la de Little Boy, el nom donat a la bomba atòmica llançada sobre Hiroshima el 6 d’agost del 1945. Tenia 15 quilotones. El dia 9 d’aquell mateix mes del 1945, els EUA en van llançar una altra de 21 quilotones anomenada Fat Man sobre Nagasaki. Hi van morir 90.000 i 166.000 persones, respectivament. Els EUA són l’únic país que ha llançat bombes atòmiques sobre poblacions civils.

Notícies relacionades

La prova nuclear més important la va fer l’URSS el 1961. La bomba es va dir Tsar. La seva potència era de 50 quilotones, 3.333 vegades més potent que Hiroshima.

Juguin, senyors.