Anar al contingut

Una escapada literària

fcasals39644590 leonard beard170811171000

Amb passió, per favor

Rosa Ribas

Cada vegada més necessitem persones per les quals no dubtem a interrompre les nostres vacances

Molts que vivim fora passem les vacances en aquell lloc que, malgrat els anys d’absència, seguim anomenant casa. Aquest any han sigut 15 dies, que semblaven molts a l’anotar-los a l’agenda i van resultar ser només 15 dies quan vaig tornar a mirar-la amb incredulitat mentre esperava l’embarcament per a l’avió de tornada. Dies comptats, valuosos, temps per veure els amics, la família, per retrobar-se, si és possible, amb la ciutat.
    

Quinze dies sense obligacions. I sense viatges. No sé com seria en altres temps, però actualment els escriptors viatgem molt. Presentacions, trobades, congressos, clubs de lectura, conferències marquen les nostres agendes. A la majoria ens agrada, però és cansat.
    

Viatjar, sigui en les condicions que sigui, és una activitat fatigosa. Almenys per a mi. Per això no em ve de gust viatjar en el meu temps lliure, no tinc fusta de turista.
    

¿Per què explico tot això? Perquè aquest any vaig interrompre les meves vacances, l’ociositat i les meves ganes de sedentarisme a Barcelona per anar a presentar un llibre a la llibreria Serret a Vall-de-roures. Gairebé quatre hores de viatge en autobús per arribar a aquest bellíssim poble de Terol, encara que el llibreter sempre digui als que entren a la seva botiga que vinc des de Frankfurt. De Frankfurt a Barcelona són 1.331 quilòmetres. Des de Barcelona fins a Vall-de-roures diu Google que són 222. Els números capicua trobats per casualitat, com ara, em produeixen una estranya fascinació, una sensació de benestar que no sé com explicar. El número 222 no em sembla només bonic, sinó que em porta a la meva infància, a les caixes de galetes de Solsona, «la galeta que es demana pel seu número», cantava l’anunci. Però no. No és aquesta conjura de números capicues, màgics i nostàlgics, el que fa que arribi a Vall-de-roures un divendres a la tarda. És que m’ha invitat Octavi Serret.
    

I quan et convida algú com ell, hi vas.

Per dues raons. Una és professional: saps que a la seva llibreria firmaràs molts llibres. Quan arribes, t’asseus darrere d’un petit taulell, a la teva esquena s’apila el material de papereria, material amic, un mur de bolis, retoladors, llapis i gomes d’esborrar. A la teva esquerra, un altre mur de llibres, part de la llibreria. A la teva dreta, el llibreter, darrere d’un altre petit taulell completament cobert de diaris i llibres. Cada vegada que entra algú, escoltes entre tímida i ufanosa com explica els teus llibres als que venen perquè saben que estàs convidada i també als que volien comprar qualsevol altra cosa però, com diu Octavi, «encara que no ho sabessin, venien a comprar el teu llibre». 
    

Aquesta és la segona raó per no perdre’t mai una cita a Vall-de-roures: poder ser testimoni de com aquest llibreter vocacional viu el seu amor pels llibres. Veure en acció algú que va començar a ser llibreter als 15 anys, per viure envoltat de llibres i poder llegir tots els que li vinguessin de gust. Que suma més de 30 anys fent-ho i, a més a més, agitant la vida cultural de tota la comarca, cosa que l’ha fet mereixedor de molts premis, el més recent, la Creu de Sant Jordi. Que no mira el rellotge per tancar la botiga. En definitiva, algú amb passió.
    

Entre tanta gent avorrida, rutinària, gemegaire al nostre voltant, necessitem persones així en la nostra vida, gent apassionada, que encomani entusiasme pel que fa. Persones a les quals, malgrat els contratemps i les decepcions, encara els brillin els ulls al parlar dels seus projectes. Són com fonts d’energia. Després de passar unes hores a Vall-de-roures, de xerrar amb el llibreter, d’emportar-te també tu un paquet de llibres que t’ha recomanat, sents que la fatiga i el desànim són més petits. 
    

Per això, si tenen la sort de tenir algú així a prop, cuidin-lo. Són persones que irradien energia, però no són inesgotables. Valorin-les i facin-los-ho saber. Però ara, no quan, potser cansades o decebudes, hagin d’abaixar la persiana, real o metafòrica, per sempre. Llavors tot seran queixes, bonics i sentits epitafis, laments atònits, ¿com és possible que l’hàgim perdut? Doncs perquè l’hem deixat perdre, perquè la passió i l’entusiasme també necessiten alimentar-se, tant materialment com anímicament, perquè l’agraïment i el reconeixement són necessaris. Necessitem cada vegada més persones per les quals no dubtis a interrompre les vacances, agafar un autobús i viatjar quatre hores, perquè saps que tornaràs carregada de llibres i de noves energies. Més gent amb passió, per favor. 

0 Comentaris