Anar al contingut

Pilar, la quiosquera

Núria Iceta

Que no ens atrapi la nostàlgia, si és necessari buscar nous referents, fem-ho, però no deixem que la vida de barri desaparegui sense remei

Divendres passat va tancar la meva quiosquera de capçalera, la Pilar. Feia mesos que tenia el quiosc en traspàs perquè es volia jubilar, però al no trobar a ningú que li donés el relleu ha decidit anar-se’n de vacances... i no tornar. No és el primer quiosc que tanca a Barcelona (mireu al vostre voltant) i segurament no serà l’últim. És evident que el model de venda de premsa ha canviat radicalment en els últims anys i mentre es consoliden nous models, l’espectacle dels quioscos tancats amb publicitats caducades i portades descolorides esperant que una grua els retiri deprimeix una mica.
    

La Pilar era el punt de trobada del barri. Res del que passa no se li escapava des de la seva talaia de la cantonada de passeig de Sant Joan amb Ausiàs Marc. En més de 10 anys ha vist com canviava vertiginosament el comerç del seu voltant: l’orientalització, la florida de cafeteries trendy, la configuració del triangle freak. La seva oficina no era el minúscul parapet de paper; constantment la veies amunt i avall pel carrer, acostant-te el diari abans no arribessis a port, o desfent-se de les tones de paper i plàstic que genera el packaging. 

Si guanyava el Barça en un partit important no fallava la perruca blaugrana; si venia un Barça-Madrid, la porra, que no està gens malament el que recaptava; si hi havia moguda al passeig de Lluís Companys, expectatives de venda al màxim «jo, teta, el que vull és treballar»; ull clínic finíssim per detectar la coberta de L’Avenç que creia que vendríem bé, i que tenia sempre en primera fila per acontentar-nos.
    

La Pilar ha criat cinc fills ella sola després de quedar-se viuda, i segur que ha tingut els seus més i els seus menys, però es poden comptar amb els dits els dies que t’has trobat la persiana baixada. Nous temps, d’acord, ja ens hi acostumarem. La quiosquera, la farmacèutica, el forner, la peixatera, el carnisser..., tots aquests noms que conjugàvem en singular ara s’han diluït. Que no ens atrapi la nostàlgia, si és necessari buscar nous referents, fem-ho, però no deixem que la vida de barri desaparegui sense remei. 

Temes: Premsa

0 Comentaris