Estiueig i sobiranisme

La treva del xiringuito

És un no viure contemplar com les gavines sobrevolen les onades sense saber, al mateix temps, on es guarden les urnes, qui les paga, quina llei s'ha d'infringir aquesta setmana o quina serà la pròxima envestida del TC

3
Es llegeix en minuts

Estàs assegut sota el tendal d’un xiringuito, algú posa la ràdio i una veu feridora espatlla la canya i el peixet fregit amb alguna impertinència o excés, o declaració solemne de pa sucat amb oli, o acalorat ultimàtum, o exordi infumable, o tot al mateix temps dedicat al procés, i desapareix aquella somnolència d’agost tan reconfortant, la cervesa sembla no estar fresca i el peixet té gust de fritada reescalfada. Agafes el diari i algú més o menys rellevant, més o menys gracioset, més o menys agut, més o menys sectari, compara la situació dels gais al Marroc amb la dels catalans a Espanya. Obres com qui diu les edicions 'on line', els digitals més consolidats, i et passen les ganes de menjar, de nedar, de prendre el sol, de jugar a les pales o de seguir llegint a causa de la desaforada història d’una partida anticapitalista que assalta un autobús turístic i té després les penques de justificar la seva maldat amb la defensa de la ciutat ocupada o copada, o encarida, o explotada pels guiris, tan esperats en canvi perquè no es pari la màquina –l’economia, vull dir– amb procés o sense.

    

Hi va haver fa temps la treva olímpica, tan útil, durant la qual deixaven de matar-se els litigants en guerres en què intervenien els déus de l’Olimp, guerrers amb casc, filòsofs embolcallats en un llençol que calçaven sandàlies i savis que es bevien la copa de cicuta sense cap més preocupació que saldar els seus deutes abans d’expirar (Josep Maria Pou, així mateix Sòcrates, l’últim d’ells). La treva olímpica no acabava amb les degolladisses, però les espaiava. Els combatents es donaven un descans, encara que fos per reconsiderar futures estratègies a aplicar al camp de batalla i fer-les més eficaces, amb més morts, ferits i mutilats, amb més cadàvers heroics als quals idolatrar.

Ara hauria d’aplicar-se i fonamentar la treva del xiringuito, aquella sense cap més pretensió que garantir un agost amb migdiades tranquil·les. Perquè, és clar, xipollejar a la vora del mar sabent que algú, en algun lloc, està remenant l’embolic processal és gairebé un impossible metafísic. És un no viure contemplar com les gavines sobrevolen les onades sense saber, al mateix temps, on es guarden les urnes, qui les paga, quina llei s’ha d’infringir aquesta setmana o quina serà la pròxima envestida del Constitucional. Al costat d’aquestes incògnites, les preguntes ignasianes, tan discutides, no són res més que un divertimento.

    

Aquest és un estiu atípic a causa del canvi climàtic, es diu, i d’aquest rumb al desconegut fixat per alguns dels nostres pròcers amb desmesurada passió. El 2-O provoca un horror vacui que riute’n del que causava en els decoradors victorians qualsevol espai buit. Si el dia anterior al gran dia és terra ignota, ¿què es pot dir de l’endemà del dia D, 1-O per més senyes? Així no hi ha forma de travessar aquest agost de vigília amb el sentiment de moderada despreocupació que correspon a la tradició i als bons costums; és inimaginable en aquest univers d’incerteses que algun artista d’avui pugui pintar un quadro semblant a aquelles migdiades glorioses que van retratar Joaquín Sorolla i Ramon Casas. Ara s’ha d’estar a la que salta, atent a la sorpresa d’última hora, la que sigui més sorprenent que les sorpreses –¿extravagàncies?– tan nombroses que hem vist i sentit, perquè tota situació és susceptible d’empitjorar.

Si als EUA costa molt poc creure que el desgavell de Donald Trump anirà a més, si a Veneçuela no s’esforcen gaire per vaticinar que Nicolás Maduro és molt capaç de superar-se a si mateix, si el brexit és cada dia més indesxifrable, ¿per què han de ser diferents les coses entre nosaltres? No hi ha raó ni causa que ho justifiqui, ni tan sols el cansament infinit que produeix sentir tots els dies els mateixos arguments recargolats, les mateixes falsedats o mitges veritats –una forma de falsedat–, com si amb elles pogués eludir-se la realitat.

Notícies relacionades

    

Una forma carregosa de fonamentalisme acompanya els que se senten predestinats a complir una presumpta missió històrica, potser alguna forma de re­dempció. Així està la cosa: la independència passa per ser el bàlsam de Ferabràs que curarà tots els mals; tota alternativa porta enganxat a la solapa el lema a l’entrada de l’infern de Dante: «Perdeu qualsevol esperança». «¡Que algú la baixi!», cridava Alfredo Di Stefano, un pragmàtic, quan la pilota estava massa temps als núvols.