El laboratori manxec de l'esquerra

Al’equador de la legislatura, el president de Castella-la Manxa, Emiliano García-Page, del PSOE, ha pactat l’entrada al seu Govern de dos dirigents de Podem. Es tracta del primer pacte d’aquestes característiques a nivell autonòmic. Els acords entre les dues formacions han tingut una formulació desigual en l’àmbit local, mentre que les seves relacions a nivell estatal han sigut tempestuoses, tant en la legislatura fallida com en la moció de censura al reelegit Mariano Rajoy. Amb aquests antecedents, la fórmula inaugurada ahir serà analitzada amb lupa per explorar la viabilitat d’acords similars en altres institucions. Es dona la circumstància que els dirigents directament implicats, García-Page i José García Molina, eren fins fa poc acèrrims detractors d’una iniciativa com la que acaben de posar en marxa, però ja se sap que la pau sempre la firmen els durs.  

A escala espanyola, a Pedro Sánchez el que passi al Govern de Toledo li servirà per reforçar la proposta amb què va guanyar les primàries al PSOE: garantir la primacia del partit en l’espai de l’esquerra per arribar a acords amb Podem. Si el vot dels militants li va servir d’aval per doblegar les reticències dels barons, ara té l’oportunitat de consolidar les seves bones expectatives en les enquestes amb els èxits de la fórmula capitanejada per García-Page. Per a Podem, en canvi, aquesta és una operació d’alt risc. A nivell local ha primat els pactes que li permetien liderar els governs municipals amb el PSOE com a partit subsidiari. Aquesta estratègia, juntament amb la pugna d’Iglesias amb els líders del PSOE al Congrés, servia per inocular en l’opinió pública la idea de la lenta però inexorable substitució del PSOE com a principal partit de l’esquerra. Ara Iglesias ha autoritzat el que propugnava Íñigo Errejón: primar l’expulsió del PP dels governs abans que la pugna partidista. 

Amb aquesta operació, Podem corre el risc que li passi exactament el mateix que li va passar al PCE de Santigo Carrillo en temps de Felipe González, a l’aparèixer com una simple crossa dels socialistes. Però el cert és que l’esquerra, per ara, a Espanya no té cap més via per accedir al poder que a base d’arribar a acords; això és el que desitgen, d’altra banda, els votants d’una formació i de l’altra. Esperem que la realitat no acabi malbarant aquesta il·lusió.