Deu anys del gran enfonsament econòmic
La nostra gran crisi
La sortida de la recessió comporta cada vegada més diferències que deriven en un desencant social aprofundit per una caiguda de valors i de lideratge
9009931 59 /
Gairebé tots els economistes coincideixen que després de la Gran Depressió del 29 la gran recessió del 2007 és la crisi financera més greu de la història recent, i supera pels seus efectes i durada totes les crisis entre elles: la del petroli, l’asiàtica, l’efecte tequila, la bombolla de les puntcom…, una crisi global amb uns efectes que encara vivim 10 anys després, encara que creixem per sobre del 3%. La Gran Depressió no es va donar per superada fins a la segona guerra mundial, quan primer la construcció de material de guerra i després els treballs de reconstrucció d’Europa van rellançar l’economia nord-americana i després la mundial, estabilitzada pels tractats de Bretton Woods del 1944. En aquesta crisi els bancs centrals s’han conjurat a suavitzar els símptomes de la crisi dopant el sistema de liquiditat, i encara que el pitjor sembla haver passat, l’economia, i la societat, actual disten d’estar sanes.
Ja fa 10 anys que tal dia com avui els bancs centrals de mig món es van adonar que els diners no fluïen. Des de la primavera del 2007 s’estava instaurat la desconfiança entre els principals agents financers i a poc a poc els bancs van deixar de prestar-se entre si. Diuen que vam estar a un pas del col·lapse del sistema financer mundial i per això els bancs centrals es van posar a prestar com si no hi hagués un demà. Després van venir abruptes baixades de tipus d’interès i posteriorment les mesures heterodoxes, o sigui imprimir diners. De llavors ençà tots els bancs centrals han multiplicat per tres, quatre o cinc els seus balanços inundant de liquiditat el sistema.
Però lluny de córrer, gran part dels diners estan estancats en grans borses. És cert que ja no hi ha restriccions al crèdit i que l’economia real es mou, però no ho és menys que tants diners en mans de molt pocs ens poden donar un ensurt tard o d’hora. No sembla sa que s’hagi de pagar als estats per comprar-los deute ni que els empresaris estiguin reemplaçats per fons que només busquen la rendibilitat a curt termini.
Notícies relacionadesEn aquests 10 anys hem viscut una crisi financera, després bancària, després de l’economia real, després del deute sobirà… i tots aquests episodis han anat generant més i més diferències que deriven en un desencant social en què ara estem immersos, aprofundit per una crisi de valors i, també, de lideratge. Que els garants de la seguretat en vol cobrin 950 euros i, a més, n’hi hagi ara el 30% menys que abans no deixa de ser un símptoma de la societat low cost en què ens estem convertint.
Consumim més, sí, però molt 'made in Bangla Desh' i molta marca blanca. Creiem que vivim en un Estat del benestar, però encara que ara ja hi ha tants afiliats a la Seguretat Social com abans de la crisi, no n’hi ha prou per cobrir les pensions, no només perquè hi ha més pensionistes sinó, sobretot, perquè la gran majoria guanya menys que abans. La majoria dels símptomes de la crisi han remès però cronificar una malaltia no és curar-la. ¿Hi ha una cura raonable per a aquesta crisi?
