Repte independentista

Manolo i el tema

Li recordo també que els problemes polítics s'han d'abordar políticament i no engrandir-los als tribunals

1
Es llegeix en minuts
Manolo i el tema

ALBERT BERTRAN

Quan el grup de convidats s’allunya, Manolo, granadí d’alt llinatge, bones maneres i una gràcia envejable, amb guants de seda s’atreveix a tocar el tema. Hem admirat la posta de sol lluminosa de Toledo, hem rigut amb aquell «es queda» sobre Neymar, però ara ni el Barça m’ofereix  escapatòria. «¿Votareu?», em pregunta. Per sobre de tot busco mantenir el bon to personal, sense desaprofitar l’ocasió de parlar amb claredat. ¿Quina informació li arriba al meu interlocutor?, em pregunto íntimament. «Doncs sem-

bla que el Govern català està decidit a posar les urnes, i l’espanyol, disposat a impedir-ho» contesto. I calla. 

    

Quan em demani pel pes de l’independentisme, respondré que la gran majoria de la població el que vol és poder-ho votar en un referèndum. I que el dia 2 d’octubre, passi el que hagi passat, s’haurà de parlar. «¿Parlar de què?», em diu mirant-me als ulls i replicant la mateixa posició immobilista en què  Mariano Rajoy s’ha sumit. Insistiré una vegada més que el Govern espanyol hauria de plantejar-se per què el suport a l’independentisme ha crescut tant en tants pocs anys, li recordo també que els problemes polítics s’han d’abordar políticament i no engrandir-los als tribunals i que més de 2,3 milions de persones que es van fotografiar amb un somriure als col·legis electorals en el 9-N, no poden ser radicals.

Quan la por tregui el cap per la finestra, Europa i el sentit comú la diluiran. Serà llavors que em confessarà que ell va votar a favor que Catalunya esdevingui independent en l’enquesta que va publicar un diari «afí». Interpreto que fart del tema, la seva posició va ser «si se’n volen anar, que se’n vagin d’una vegada».

Notícies relacionades

  

 Manolo és un home viatjat i culte. Coneix bé Barcelona i amb cordialitat proclama que la gent és molt amable a Catalunya.  Hi ha silencis en aquest diàleg perquè hi ha respecte. «¿En quin idioma penses?», em preguntarà finalment abans de girar-se cap a l’alegria de l’orquestra i em convidi a ballar 'Despacito'. Somric, plegats hem fet unes passes en la bona direcció.