Editorial

La politització del conflicte del Prat

La crítica política hauria de tenir sempre com a límit el sentit comú si no vol allunyar-se de la ciutadania

1
Es llegeix en minuts

La vaga –primer encoberta, ara parcial, i indefinida a partir del dia 14– dels vigilants de seguretat de l’aeroport del Prat ha derivat finalment en una bronca política de formes i continguts d’un nivell bastant deplorable. Una actitud dels polítics que deixa en un segon terme les molèsties als passatgers, les reivindicacions dels treballadors, la viabilitat de les empreses i fins i tot el prestigi d’una marca turística d’èxit com la de Barcelona.

L’últim a entrar en aquest fangar va ser ahir el president del Govern, Mariano Rajoy. Minuts després de reclamar –carregat de raó i de sentit comú– que no s’usi el conflicte del Prat per «raons polítiques», no va dubtar a qualificar de «mesquina» l’actitud del Govern de la Generalitat per no exercir les seves competències, en aquest cas les de mediació laboral, seguint en aquest punt l’argumentari oficial del seu partit en aquest tema.  El fantasma de l’1-O ha aterrat finalment a l’aeroport de Barcelona de la mà també dels activistes de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) que es van presentar a les cues del Prat a predicar les bonances de la independència. Estem, doncs, en una espiral de despropòsits a la qual s’hauria de posar fi com més aviat millor. 

Pensar que Aena, el Ministeri de Foment o qui fos de l’Administració central de l’Estat ha provocat expressament aquest conflicte per perjudicar els catalans és tan poc assenyat com sostenir que la Generalitat no ha volgut solucionar el conflicte laboral per desprestigiar Espanya i l’Estat. La crítica política hauria de tenir sempre com a límit el sentit comú. Si no, els ciutadans en lloc de sentir-se representats se senten allunyats dels que intervenen en el debat públic. Aena ha trigat a presentar-se en les negociacions perquè entenia que la concessionària havia sigut temerària en la seva oferta, la Generalitat no la va pressionar públicament perquè ho fes, el secretari d’Estat d’Infraestructures es va equivocar culpant els treballadors i els viatgers, el conseller Turull no hauria d’haver anunciat que portaria el tema al cos diplomàtic... Massa càrrecs públics no van fer el que havien de fer mentre que ningú ho feia per ells, les cues es multiplicaven i els viatgers –d’aquí i de fora– es desesperaven.