Trump, els talibans i les sèries de televisió

El cas d’Anthony Scaramucci és una altra peça mestra sobre el caòtic funcionament de la Casa Blanca sota la presidència de Donald Trump. L’home que venia a posar ordre i acabar amb les filtracions va durar 10 dies com a director de Comunicació. El va matar el seu ego, tan gran com el de Trump. Després del seu decés polític, les filtracions segueixen afortunadament el seu degoteig.

Trump va prometre donar a conèixer al maig la seva estratègia militar a l’Afganistan; després, al juliol. Som a l’agost i seguim sense notícies del pla miracle. Només que el Pentàgon vol afegir 4.000 soldats als 8.4000 existents. Però, ¿per a què?

En la reunió del Consell de Seguretat Nacional, celebrada dimecres a la cinematogràfica Situation Room, Trump va proposar l’acomiadament del general John Nicholson, cap de les tropes dels EUA a l’Afganistan perquè «no està guanyant la guerra als talibans». Paraules textuals que va citar l’agència Reuters obtingudes de fonts anònimes.

Trump no comprèn que després de 16 anys de lluita contra els talibans no la victòria no estigui a prop. L’agència assegura que hi va haver un intercanvi de crits entre l’ultraconservador Steve Bannon, cap d’estratègia del president, i el general McMaster, cap de Seguretat Nacional. Molts dels presents van sortir alarmats per la virulència del llenguatge de Trump.

¿Té capacitat per entendre problemes complexos? Una mica d’ajuda per al president. Els talibans són de l’ètnia paixtu (vegeu el film de John Houston, L’home que volia ser rei). Van sorgir com a grup armat el 1994. El seu objectiu era posar fi a la guerra civil entre les faccions mujahidines que van prendre el poder després de la retirada soviètica el 1989. Aquestes faccions van ser finançades i equipades per Ronald Reagan per debilitar l’URSS. Són la llavor d’Al-Qaida i de l’Estat Islàmic de l’Iraq i el Llevant (EI).

Els talibans van prendre el poder el 1996, van unir i van pacificar el país mitjançant el terror. La dona va tornar a la categoria de ningú sota del burca i van perdre l’estatus aconseguit sota els comunistes. A Occident no ens va preocupar fins que van volar els Budes gegants de Bamiyan, que ens va semblar de mal gust. Ens mouen més les pedres i els ànecs que les persones.

Bush els va declarar enemics

Després de l’11-S, George Bush els va declarar enemics malgrat que no hi estaven implicats, més enllà d’albergar al seu país Ussama bin Laden, cap d’Al-Qaida. El novembre del 2001, els EUA van llançar una operació aèria contra els talibans. Es va recolzar en dues de les faccions mujahidines que van exercir el paper de tropa d’infanteria. Els talibans van ser expulsats a les muntanyeses i al Pakistan, país que ha jugat i juga el paper d’agent doble: amic dels EUA i influència dels talibans. Igual que l’Aràbia Saudita amb l’EI.

Els EUA van cometre tres errors: prendre partit en una guerra civil per unes faccions i passar a ser enemic automàtic de l’altra (els talibans); fer seure al Govern de Kabul uns senyors de la guerra que en un bon nombre eren criminals i narcotraficants i creure que la feina estava feta. Diuen que el general nord-americà Tommy Franks, encarregat de dirigir l’expulsió dels talibans, va blasfemar quan li van ordenar preparar la invasió de l’Iraq. Cap país és capaç de lliurar dues guerres simultànies. Els EUA van distreure mitjans militars i intel·lectuals de l’Afganistan per enderrocar Saddam Hussein.

La conseqüència va ser que els talibans van llançar una ofensiva el 2007 i 10 anys després mantenen la iniciativa militar. Si els EUA surten de l’Afganistan, els talibans ocuparan Kabul. És una guerra que no es pot guanyar, només empatar o bé perdre.

Més conseqüències: l’Iraq és un país desestabilitzat que va originar l’EI, que deixa Al-Qaida gairebé com a moderat. No es pot entendre la guerra civil de Síria sense l’enfonsament de l’Iraq. Parlem de centenars de milers de morts i milions de desplaçats i refugiats.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

El 2009 vaig entrevistar a Kabul Ramazan Bashardost, candidat hazara que va aconseguir el 10% dels vots. Li vaig explicar que en un barri pobre de la ciutat els nens volien ser metges, influïts per la sèrie de televisió índia. «Vostès ens han enviat el que ens sobra, soldats i armes. Hauria sigut millor que ens enviessin sèries per canviar la mentalitat».

És un error que es repeteix en cada intervenció militar suposadament humanitària. Anem als països amb la decisió presa de què és bo per a ells. No preguntem què necessita la gent. Els EUA no poden guanyar aquesta guerra, ni la de Síria. Va perdre la credibilitat, el prestigi, i més amb Trump. Si el president vol destituir algú, un alt responsable, que sigui exemplar, que no li tremoli la mà, i que comenci per ell mateix.