El fitxatge de Neymar
La galeta i el futbol
Els 222 milions pel jugador brasiler són una galeta en forma de bufetada financera que ha fet saltar la banca del futbol
Soccer Football - Paris Saint-Germain F.C. - Neymar Jr Press Conference - Paris, France - August 4, 2017 New Paris Saint-Germain signing Neymar Jr REUTERS/Christian Hartmann /
Molts dels que ara ploren, reneguen, insulten i s’estripen les samarretes no recorden les galetes Solsona, que eren «cuadraditas, nutritivas y deliciosas». La propaganda deia: «La galleta que se pide por su número: 222». A partir d’ara, la xifra ja no ens parlarà de la galeta comestible sinó de la galeta en forma de bufetada financera que ha fet saltar la banca del futbol. Com diu Grégory Schneider a Libération, «un muntatge financer més obscur que les arrels del monoteisme».
Davant d’aquesta bestiesa fenomenal hi ha hagut reaccions de tota mena. N’hi ha que ja han comprat caps de porc a la cansaladeria de guàrdia, n’hi ha que han defensat el dret de qualsevol a cobrar més (si et paguen més), n’hi ha que han malparlat de l’esport que és exemple de negoci indecent i de culte al jo. N’hi ha altres que s’ho han agafat amb més filosofia. He llegit un tuit que deia: «Quan estic molt trist, penso en tota la gent que s’acabava de comprar una samarreta de Neymar i em recupero».
Una de les reflexions més encertades (i crítiques), l’escrivia Martín Caparrós. Parlava dels milers de nens africans (i llegeixi’s aquí «pobres») que somien a ser rics i famosos gràcies a la pilota. «Gràcies a aquesta esperança inversemblant s’empassen i suporten l’indicible; per això serveixen, sobretot, els milions invertits en Neymar». El futbol com a opi, per si algú en tenia cap dubte.
Un relat
Però vet aquí que Neymar (o qui l’assessori) té consciència que per mantenir l’estatus d’estrella necessita allò que ara en diem un relat. I ha escrit un text de comiat en el qual l’assessor ha travessat clarament la línia vermella.
Fent cas als clàssics (aquell Josep Lluís Núñez que va dir que Barcelona era una ciutat que duia el nom del club), Neymar ha dit que el Barça és una nació que representa Catalunya. ¡Au, samba! ¡Visca la caipirinha! Aquesta és la perla, però el discurs vol ser el d’un pobre llicenciat en mecànica quàntica que per fi troba un treball com a cambrer en una terrassa de Platja d’Aro.
Una cosa és que ens agradi el futbol (i encara ens agrada, malgrat tot) i una altra és que ens prenguin per babaus. Au.
