'Ney' ha mort, però visca el Rei

Cada minut que passa s’engrandeix més la figura de Messi. Gràcies, Neymar Jr., tanta pau portis com descans deixes. Fins mai, Neymar Sr., que la cobdícia sigui sempre amb tu.

Al final, aquest episodi acabarà d’una forma que hauria de resultar molt familiar per al Barça. És estrany que en aquest club saturnal acabin bé els grans astres: molts pares devorant fills al llarg de la història.

D’aquí van marxar cames ajudeu-me Maradona, Schuster, Ronaldo, Figo, Romário, Ibrahimovic. Són alguns dels millors futbolistes de tots els temps i no obstant cap d’ells va aconseguir que el Camp Nou li rendís un partit d’homenatge. A un fins i tot li van llançar un cap de porc, que és el més semblant a trobar-se al llit el cap de cavall d’El Padrí, però en pla xarcuter.

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

Encara podem no espatllar-ho, tot i que l’any passat vam estar a punt de fer-ho, i aconseguir que Messi acabi els seus dies aquí entre honors i felicitat, això és l’important. ¿I Neymar? ¿De debò pensàvem que algun dia podria ser el relleu, un líder, un capità, un verdader remolcador del Barça i les seves circumstàncies de gran tonatge? Extraordinari futbolista molt difícil de reemplaçar al camp (això no es discuteix), però, com a gran estrella pop que en el fons és, al final resulta un frívol i propens a la bajanada (les irritants escenes amb les botes a cada partit, els nefands viatges d’escaqueig amb l’excusa de l’aniversari de la germana, la perenne companyia d’aquella quadrilla de mantinguts coneguda com a Toiss) que tard o d’hora havia d’armar-la. És la seva naturalesa. Ningú pot oblidar que va aterrar a Barcelona després d’haver firmat el contracte més tèrbol de la història del futbol, deixant tota mena de voràgines a les cunetes i el club condemnat per primera vegada en més d’un segle de vida. ¿Algú creia que el tigre no tornaria a menjar mai més carn? Potser Neymar, com va predir Unzué el dia que el va reprendre al veure’l arribar a un entrenament en males condicions, estava més a prop d’un final com el de Ronaldinho que d’un futur com el nou Messi. Potser el seu adeu alliberarà la cotilla tàctica del trident, tan bonic als pòsters i tan estèril en no pocs partits decisius. 

La marxa de Neymar es consumarà després d’un gran drama en què gairebé ningú queda en bon lloc. Ni ell i els seus sequaços, ni el club –comprensiblement descol·locat al principi, penosament passiu després–, ni tan sols Piqué, gairebé sempre encertat llançador de ganivets, però confús i enredaire aquest cop. Amb els tuits també s’acostuma a moure de meravella Gary Lineker, que l’ha tornat a clavar. «Després del Barça només es pot anar cap enrere», ve a dir. Neymar s’asseurà sobre un gran munt de diners en un club més petit que el blaugrana, encara que salvatgement ambiciós. En la seva lògica, és un avanç. A Barcelona, desposseït el judici d’innecessària acritud, deixa quatre anys en els quals ha demostrat que ser molt bo no és prou per ser el millor. I també que sota l’escut dels petons falsos no sempre hi ha cors.