La Catalunya talibana

L’octubre del 2001, l’expresident Bill Clinton va viatjar a Barcelona per impartir una conferència, encara sota l’impacte de l’atemptat a les Torres Bessones. Va ser llavors quan ens va regalar aquest bonic titular segons els qual «el futur del món serà català o talibà». Ho va justificar dient que Catalunya és «un model de diversitat» que «ha dit no al separatisme, la violència i el terrorisme», mentre que «les diferències són l’única cosa que compta en el model talibà», va assenyalar. Veient el que ens ha succeït des del 2012 amb el procés separatista, construït sobre la base de l’exaltació de les petites diferències, el supremacisme i la retòrica dels greuges, és clar que avui ja no diria el mateix.

Aquesta setmana hem celebrat 25 anys dels Jocs Olímpics. ¿Qui va intentar deslluir aquell transcendental moment amb xiulets i pancartes? ¿Qui va portar a terme la campanya 'Freedom for Catalonia' per explicar al món que érem una colònia espanyola i exigir l’autodeterminació? Doncs substancialment els mateixos que avui porten les regnes de la Generalitat. En aquestes accions hi va jugar un paper l’ara màxim responsable polític dels Mossos, el conseller d’Interior Joaquim Forn, que poc després va entrar a formar part dels joves «talibans» de CDC, juntament amb Oriol Pujol, Francesc Homs o Josep Rull, nomenat també conseller amb la sortida dels tebis del Govern. Curiosament, l’etiqueta de «talibans» l’hi van posar els convergents veterans i possibilistes per retratar el fonamentalisme nacionalista de què feien gala aquells joves, fins al punt que semblaven «estudiants afganesos de l’Alcorà», es va filtrar a la premsa.

Fa 25 anys, per a aquells «talibans» que ara manen a la Generalitat la Barcelona del 92 era un projecte perillosíssim d’espanyolització perquè posava en valor l’Espanya moderna, desacomplexada, plurilingüe, formada per diverses capitals, on totes les administracions i mitjans públics cooperaven sota un esperit federal. Pasqual Maragall va fer un emocionant discurs d’inauguració en català, castellà, francès i anglès com a alcalde, però també en nom de Catalunya i de tot Espanya.

No obstant, el record que principalment els ha quedat a aquells «talibans» del que van ser els Jocs del 92 és que el jutge Baltasar Garzón va ordenar detenir bastantes persones vinculades amb l’independentisme i Terra Lliure en el marc d’una operació antiterrorista molt qüestionada.

El militant Puigdemont

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

En aquell moment, Carles Puigdemont, un xicot en la trentena que ja militava en entitats ultranacionalistes com la Crida, no es va fer voluntari olímpic, sinó activista en l’organització d’actes contra aquelles detencions. I per això aquesta setmana ha volgut enfosquir al Parlament la celebració de les olimpíades al·ludint a les tortures contra independentistes i destacant-ne un balanç negatiu.

Sense la imatge de simbiosi que van transmetre Barcelona, Catalunya i Espanya, Clinton mai ens hauria obsequiat amb la frase «el món serà català o talibà». Però els nostres «talibans» nacionalistes, llavors molt minoritaris, ja treballaven amb afany per estendre el seu fanatisme. No ho oblidem.