Aquest va vestit d'escriptor

Ser o fingir ser escriptor, un ofici tan lucratiu i anacrònic com el de sereno, comporta dos avantatges. El primer és que és l’única professió, amb la de portaveu governamental, en què pots mentir, perquè només amb l’artifici i la bola s’ordeixen trames honestes i versemblants. El segon, que, donat que escrius tancat a casa i parles sol més que un yuppie amb un mans lliures, no t’has de preocupar gens per la teva vestimenta.

D’això últim, potser la imatge del novel·lista que vesteix malforjat, assessorat per un majordom daltònic: jo, per exemple, teclejo això en calçotets (color pistatxo) i samarreta de Gas Natural, les mànigues retallades amb les estisores del peix.

I, no obstant, això no és del tot cert, perquè si et dediques a crear personatges saps que un jersei o unes ulleres poden definir-los millor que 20 pàgines de monòleg interior. Terry Newman acaba de publicar 'Legendary authors and the clothes they wore', la coberta del qual (Joan Didion amb vestit pels turmells davant un Stingray blanc) n’ofereix algunes pistes. El rigorós negre i l’al·lèrgia a la cotilla de Gertrude Stein, els Wallabee i els jerseis de les illes Aran de Samuel Beckett (i un pentinat etern cisellat als 17), les americanes blanques de Mark Twain i Tom Wolfe, els turbants de Zadie Smith o la bandana (postmoderna) de tennista de Foster Wallace.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Diu Newman que el 'look' d’un autor diu molt de la seva narrativa. Així, el meu amor per camises de color vermell i coll cordat, gavardines de fruiter o cinturons blancs no vindria del meu passat mig mod, sinó del meu interès pel color, la tornada o el detall, però també de les meves històries, com aquella sèrie de relats que vaig escriure als 6 anys: 'Sabanito'. El protagonista era un fantasma dandi que canviava de llençol (i d’estampat) cada vegada que passava per casa dels meus pares del carrer de Sepúlveda i que volia inspirar por però feia riure. 

Cadascú ha de trobar la seva forma de vestir, o d’escriure, lluitant contra les seves mitomanies. No hi ha res més ridícul que el fan dels escriptors maleïts tacant tovallons amb samarreta negra de llànties Bélmez. Com cantaven The Go Betweens: «¿Per què la gent que llegeix Dostoievski/ va amb pinta de Dostoievski?».