Un dia inesborrable per a Tricicle

Els Jocs Olímpics van ser uns dies meravellosos en què nosaltres –Tricicle– vam viure una experiència especialment potent durant la participació en la cerimònia de clausura d’aquells Jocs. A priori, la nostra intervenció va ser qüestionada pel comitè organitzador perquè no hi havia cap antecedent amb humor en cerimònies passades, i des del COOB es temia que el nostre llenguatge no encaixés en un acte, diguem-ne, formal. Però com que Barcelona-92 semblava impulsada per un moviment d’esperit trencador, es va acabar apostant per nosaltres.

El repte més complicat va ser trobar un esquetx que arribés als espectadors de l’Estadi amb eficàcia sense que fos absorbit per la grandiositat de l’espai. Va ser un encert crear una història que ocupés completament l’estadi a partir d’una carrera de marxa atlètica protagonitzada per tots tres i un pilot de perseguidors. Vam distribuir estratègicament una sèrie de gags en diversos punts, de manera que cada sector en pogués disfrutar visualment d’almenys un.

El moment ‘crític’

Hi havia particularment un moment que al comitè el preocupava: quan arribàvem a l’altura de la llotja d’autoritats, paràvem en sec la nostra carrera i executàvem una reverència dirigida directament al rei Joan Carles, que presidia la tribuna. El COOB temia que allò fos malinterpretat, però hi vam insistir perquè estàvem convençuts que funcionaria.

Minuts abans del començament, l’Estadi rugia, la megafonia retronava i la festa estava a punt de començar. Inauguràvem la cerimònia: sortíem immediatament després de l’himne nacional espanyol. Nerviosos, vam escalfar als passadissos interiors de l’Estadi. Érem conscients de l’envergadura del que ens esperava, encara que no tant com ho vam ser a l’acabar.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Va arribar el moment. Vam sortir a l’estadi impulsats per la música que havia compost l’enyorat mestre Bardagí, i vam topar amb les cares de felicitat i d’entusiasme d’un públic anònim que ens acompanyava amb les seves aclamacions i els seus aplaudiments. A l’arribar davant de la tribuna, la prova de foc, vam executar la reverència i un pla televisiu del Rei va mostrar al món el somriure divertit i obert del monarca, que va provocar que tots els que l’envoltaven riguessin de seguida com ell. 

Vam seguir donant la volta amb l’adrenalina disparada i aquells cinc minuts ens van semblar segons. Vam travessar la meta havent complert amb l’objectiu. L’estadi aplaudia amb força mentre les últimes notes de la música posaven el punt final a la nostra participació. Un èxit. Després, amb la sensació d’algú a qui li han donat una pallissa, ens vam asseure a les grades de l’Estadi, entre el públic. Jo, amb la dona que uns dies després seria la meva esposa… Un altre motiu pel qual aquell 92 és inesborrable.