Dones de la música

MIM és l’associació de Mujeres en la Indústria de la Música. Va néixer el 2016, el mateix any en què els Premis de la Música Independent van dedicar la gala a les dones, malgrat que (o precisament perquè) a penes estiguessin entre els candidats i premiats. Segons ART, l’Associació de Representants de l’Espectacle, entre els cantants solistes a Espanya les dones constitueixen el 34%; el 66% restant són homes. En els grups el percentatge es desploma. És gairebé infinitesimal el nombre de bandes compostes per dones o amb algun dels seus membres dona. Per entendre’ns, Dover, Hinds o Christina Rosenvinge són una excepció, no la norma.

De tota manera, a l’hora de comprar entrades per als concerts, segons les dades de Ticketmaster, les dones som majoria com són majoria nenes i noies als conservatoris. Les dones apreciem la música com a oci, però ens costa fer el pas i convertir-la en professió. Tot això ho he après veient l’interessantíssim documental 'Mujeres de la música' en el qual la seva directora i també executiva del sector, Daniela Bosé, ha entrevistat 14 dones de la indústria per compartir la seva experiència, fer balanç i també dissenyar propostes per avançar.

«Com un ratolinet, com una formigueta, disciplinada, no perdre el camí, fer-te fort, no fer cas dels comentaris, esforç, confiança en tu mateixa, constància…» són idees que es repeteixen descrivint les seves trajectòries. Com si només mostrant-te petita i treballadora, no amenaçant, poguessis obrir-te camí. El que en un home seria un avantatge, una personalitat forta, per a una dona és un hàndicap. És millor ser un ratolinet o una formigueta, posar-se les orelleres i tirar amb determinació gairebé sobrehumana. «Les dones es queden en el costat del negoci on no hi ha moviment de diners –afirma Celia Carrillo, de Ticketmaster–, són majoria entre les advocades, als departaments de màrqueting o comunicació, en tot el que representa ajuda, servei».

PER A CÀRRECS  MITJANS I DE GESTIÓ

Quan examines altres oficis com per exemple directors d’AR (els que contracten i desenvolupen les carreres dels artistes), mànagers, productors, programadors de sales o periodistes (i no en parlem de presidents de les companyies discogràfiques, on no n’hi ha cap), les dones desapareixen. Els homes confien en elles per a càrrecs mitjans i de gestió, però no arriben dalt de tot. ¿És perquè no ho desitgen o perquè troben barreres? És la pregunta que es fa Soco Collado, d’ARTE.

Quan aconsegueixen estar dalt de tot, com Gema del Valle (cofundadora del segell Subterfuge), suporten amb molta paciència ser confoses amb la secretària o la nòvia del seu soci. I aguanten preguntes suposadament jocoses de la mena «¿i quan tens temps de posar la rentadora?», com li va passar  fa unes setmanes a la ràdio presentant les novetats de la temporada. L’anècdota és símptoma de la dificultat que tenim en ple 2017 per acceptar en molts àmbits l’autoritat de la dona. «Un cert tipus d’homes no suporta la dona que triomfa i no és qüestió d’enveja, és més profund i més contundent», afirma la mànager Rosa Lagarrigue, de RLM.

Autoritat i dona són conceptes que casen malament als ulls de la societat. La dona de personalitat forta és percebuda com a neuròtica, mentre que d’un home es diu que té caràcter. I per manar en la indústria de la música, sigui en el directe, en el management o en les discogràfiques, s’han de donar ordres a molts homes. Alguns no s’ho prenen bé. «Costa més ser creïble, el teu criteri és més qüestionat. A la dona se la percep com a fràgil o nerviosa», assegura Del Valle. ¿Deu ser per això que les dives anglosaxones que triomfen a les llistes d’èxits mostren una imatge hipersexualitzada?

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

A Imma Grass, de la distribuïdora Altafonte, la sorprèn la seva proliferació: «Suposo que és perquè són homes els que mouen els fils. N’hi haurà algunes que voldran ser bombes sexuals, ¿però totes?». Tant per a Rosa Lagarrigue com per a  Daniela Bosé a Espanya és més difícil triomfar per a una dona artista que en països com Itàlia o França. «Té a veure amb els mitjans de comunicació, amb els executius amb poder de decisió, però també amb el públic», afirma Lagarrigue. «A les cartelleres dels festivals les dones són minoria, a vegades fins i tot inexistents, i si les programen és aviat, quan hi ha menys públic al recinte», explica Marisa Márquez, de la promotora Live Nation.

Però les dones de la música no només constaten la falta de paritat o que el sector ha canviat ta poc en vint anys, també aporten solucions: la visibilitat, els models, l’exemple, la solidaritat i la xarxa entre dones i, totes ho subratllen, embarcar els homes en el viatge a la igualtat. Quan el cap recolza  les dones, envia un missatge molt clar a la companyia i la paritat es normalitza. Perquè perquè soni bé l’orquestra, fan falta tots els instruments.