Barcelona-92, el triomf de la unitat
L'entusiàstica col·laboració popular va contribuir que els Jocs de fa 25 anys encara siguin recordats com els millors
zentauroepp38586215 serie ochentame epi y rebollo170718200004
El 12 d’agost del 1992, tres dies després de la clausura de Barcelona-92, aquest diari va obrir EL PERIÓDICO DELS JOCS, el suplement especial que va dedicar cada dia a l’esdeveniment, amb una foto de Pasqual Maragall estenent els braços amb una eufòria desbordada, en mànigues de camisa i corbata florejada, assegut a la terrassa de casa seva, a Collserola, i amb el titular següent: Missió complerta. El millor alcalde de la ciutat com a mínim en cent anys podia efectivament estar satisfet perquè els Jocs Olímpics que acabaven d’acabar havien sigut, com va apuntar Juan Antonio Samaranch, els millors de la història i, el que encara va ser més important, havien servit per col·locar Barcelona en primera línia del mapamundi i, de portes endins, per transformar la ciutat en una capital de caire modern, oberta al mar i al món.
L’obsessió de Maragall havia sigut sempre que els Jocs havien d’estar al servei de la ciutat i no la ciutat al servei dels Jocs. I la persecució d’aquest objectiu havia d’estar encapçalada per l’Ajuntament de Barcelona, en col·laboració amb les altres administracions, però el comandament efectiu havia de residir en l’equip municipal, amb Maragall i Josep Miquel Abad al capdavant. Aquesta obstinació va provocar algun conflicte amb la Generalitat i el Govern central, però el balanç de la col·laboració de les tres administracions finalment va ser molt positiu. Com també ho va ser la intervenció de la iniciativa privada, que va aportar un terç de les inversions totals, que van vorejar el bilió de pessetes (uns 6.000 milions d’euros, gairebé 11.000 en càlculs actuals). Els dos terços restants van correspondre al sector públic i la major part (37%) va anar a càrrec del Govern central. La Generalitat hi va contribuir amb el 18% i el 16% va recaure en l’Ajuntament de Barcelona.
Aquesta col·laboració de les administracions públiques, que va desplaçar les renyines i els greuges, va ser el secret de l’èxit d’una operació concebuda per fer un salt com els que la ciutat, que sempre en la història moderna ha crescut a empentes, havia fet amb les exposicions dels anys 1888 i 1929.
Però, més enllà de les xifres i de la transformació urbanística de Barcelona, el que recorden 25 anys després aquells que van viure aquells dies en directe és l’entusiasme amb què es va preparar la cita –amb milers de voluntaris ferventment involucrats-- i l’emoció que es respirava a tots els racons de la ciutat durant aquelles dues setmanes olímpiques. Barcelona tenia aquells dies una llum especial que enamorava els milers de visitants.
Perquè la Barcelona que van conèixer aquells visitants ja no era una ciutat degradada, tancada al mar i amb dèficits enormes en infraestructures i comunicacions. Els ajuntaments democràtics havien emprès des de l’any 1979 la transformació de la capital catalana, en la qual va tenir una importància decisiva la política de monumentalització dels barris dissenyada per Oriol Bohigas, però va ser necessari el gegantí esforç dels Jocs Olímpics del 1992 per culminar la gran tasca. Una de les herències ha sigut l’explosió del turisme, fenomen que actualment es qüestiona moltes vegades sense grans matisos, però que constitueix un gran actiu que cal conservar sempre amb una regulació adequada.
Barcelona ha sortit també ben parada d’altres dels principals perills que poden comportar esdeveniments de la magnitud d’uns Jocs Olímpics: les pèrdues econòmiques després d’inversions gegantines i la reutilització de les instal·lacions esportives un cop la flama olímpica ja s’ha apagat. Si es compara amb el deute financer que va deixar a Mont-real o amb els desastres d’Atenes i de Rio de Janeiro, el balanç de Barcelona resulta clarament positiu. Potser només l’Estadi Olímpic de Montjuïc i el velòdrom d’Horta no han trobat l’ús que es mereixerien aquestes instal·lacions.
L’èxit no ens ha de fer caure en la nostàlgia, malgrat que ara hi ha un ambient polític molt diferent del que va veure la Barcelona-92. Vivim temps de confrontació, en comptes de col·laboració, fins al punt que seria molt difícil organitzar en aquest moment un altre esdeveniment similar amb la complicitat amb què es va portar a terme el que ara recordem. La política, i no només la gran, ha pervertit l’espai públic fins al punt que el màxim artífex de la concessió dels Jocs Olímpics, Juan Antonio Samaranch, no pot tenir un carrer amb el seu nom a la ciutat. Aquesta i la crispació amb la qual s’expressen les diferències polítiques i identitàries són unes herències que Barcelona no es mereix.
