A l'ombra dels dracs

I Barcelona es va despertar. Els dracs van abandonar les cornises, els forjats, els picaportes, les façanes, els jardins i els terrats per endinsar-se pels carrers i despertar-los al seu pas. Les glopades de foc van apaivagar el fred de les dècades grises. Vam contemplar admirats les ombres de les seves ales a les voreres. Vam recollir les seves escames i crèiem que teníem a les mans el poder de canviar-ho tot.

Així va renéixer una ciutat que es mirava vanitosa davant el mirall, que desterrava la pudor de lleixiu dels portals tristos, que asfaltava els carrers de terra que empolsinaven les sabates a les barriades, que coquetejava amb el mar i que havia escollit un divertit, provocador, entranyable i gamberro Cobi com a mascota dels Jocs Olímpics. Tan transgressor, tan tendre, un reflex tan fidel de l’esperit olímpic que es va apoderar de tants.

METAMORFOSI DE LA CIUTAT

La majoria dels que vam viure el combat per la designació olímpica, quasi sense arribar a la majoria d’edat, vam celebrar la metamorfosi de la ciutat com una prolongació de nosaltres mateixos. No vam percebre els conflictes entre administracions, ignoràvem els conflictes polítics que s’oprimien rere el decorat i minimitzàvem els problemes socials que podien emanar de la transformació urbanística.

Potser érem uns ingenus, però sentíem formar part d’una energia col·lectiva, d’un torrent creatiu que no lluitava contra ningú, sinó que només volia vèncer-se a si mateix. Eren els dies en què la xifra 1992 es va convertir en una mena de conjur que tant servia de combinació del candau de la maleta com de xifra fetitxe en la loteria de Nadal.

Érem capaços de tot. Fins i tot de crear l’espectacle que va trencar amb la tradició de les inauguracions olímpiques. Una inquietant, potent, impressionant Fura dels Baus va convertir l’Estadi en un immens teatre grec. Els argonautes es van enfrontar a les fúries de la guerra, la fam, la malaltia, la contaminació. Finalment, Hèrcules separava les columnes i permetia que el mar inundés tot allò desconegut. El 92, encara crèiem que el Mediterrani era un mar d’acollida.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Vam créixer amb la sensació de ser invencibles. Amarats de llum i energia, ballàvem al ritme de la rumba catalana. Vam madurar creient que el futur ens pertanyeria i que només podia ser millor. Confiàvem que es podien enterrar totes les destrals de guerra i que el poder de la unitat era la poció màgica. 'Amics per sempre' va ser el missatge. I ens ho vam creure.

Després, els fills de Barcelona-92 vam tenir fills. I quan van arribar a la majoria d’edat, no vam trobar escames de drac per oferir-los. I vam comprovar que la ciutat s’havia contagiat de la sang freda dels rèptils i tenia foc a les entranyes… Però aquesta ja és una altra història.