Impunitat

«Hi va haver operació Catalunya», va concloure la comissió d’investigació del Congrés dels Diputats. I res més. Com si n’hi hagués prou de reconèixer que el Govern del PP va crear una policia política que va utilitzar per combatre els seus adversaris polítics. I no calgués, a més, identificar els que van afavorir aquelles pràctiques ni demanar mesures dràstiques contra ells.

Una vegada més es reforça la sensació que Mariano Rajoy i els seus disfruten d’una cosa molt semblant a la impunitat. Perquè una barbaritat atemptatòria contra els principis substancials d’un Estat de dret es va a quedar en no res. Com si mai s’hagués produït. Com si els mitjans de comunicació s’haguessin inventat la conversa en la qual l’anterior ministre de l’Interior i el cap de l’Oficina Antifrau de Catalunya s’empescaven clarament la manera d’implicar dirigents de CiU i d’Esquerra Republicana en greus delictes.

Rajoy no va cessar automàticament Fernández Díaz després d’aquelles revelacions. Perquè molt probablement l’operació comptava d’una manera o una altra amb el seu vistiplau. Es va conformar de no renovar-lo en el càrrec uns mesos més tard. L’oposició, excepte els nacionalistes catalans, no va posar el crit al cel. Estava centrada en altres coses. I es va limitar a demanar una comissió d’investigació sobre l’assumpte i també el d’algunes actuacions de la citada policia política per ajudar el PP a fer front a les acusacions de corrupció.

I aquesta comissió ha sigut un calvari. Perquè els òrgans rectors del Parlament han recorregut tota mena de martingales procedimentals per impedir que avancés. Tantes que el fet que hagi finalitzat les seves tasques, tot i que sigui de manera tan poc gloriosa, és vist per alguns com un triomf.

TÈRBOLES MARTINGALES

Notícies relacionades

La majoria del Congrés creu que el PP va tenir una 'policia patriòtica' per laminar els rivals polítics

Naturgy: no tots els fons són iguals

Aquesta estratègia d’ocultació d’un fet tan escandalós ha comptat amb dos instruments addicionals per tenir èxit. Un ha sigut el silenci de bona part dels mitjans de comunicació sobre el tema. Des de fa mesos i tret dels catalans, tots els mitjans de referència han fet com si aquella revelació que ells mateixos van difondre amb grans titulars no hagués existit. L’altre, l’erràtica actitud del PSOE en aquesta qüestió. Aquest partit va ser el que va proposar la comissió, però després ha fet poc per donar-li importància i en ocasions fins i tot ha contribuït a posar en dubte la necessitat de la seva existència. ¿Per què els socialistes no han volgut que s’entrés a fons en les tèrboles manipulacions d’una policia al servei del Govern? ¿Temien potser que si es furgava gaire en aquest terreny apareguessin indicis que els governs socialistes tampoc van ser totalment purs en aquesta matèria?

Des del principi estava clar, a més, que l’escàndol tenia una clara seqüela política, que pràctiques com les denunciades reforçaven la imatge de víctimes del poder central que els independentistes enarboren com una de les seves banderes. I per no pocs això ha justificat que es llancés tota la terra que fes falta per tapar l’assumpte. I així un nou fet gravíssim s’afegeix al creixent dèficit de la democràcia espanyola.