Les cases velles

A l’última escena de Fresas salvajes d’Ingmar Bergman, el vell protagonista, Isak Borg, estirat al llit i a punt d’adormir-se, recorda o somia (sovint són el mateix) que torna un cop més a la casa familiar on va passar tots els estius de la seva infància i de la seva primera joventut.

A l’entrada de la residència, una alegre quadrilla abillada amb vestits blancs, pameles, para-sols, canyes de pescar i cabassos de pícnic es disposa a anar a navegar. Fa un dia radiant i se senten crits i rialles. Ell els observa mig amagat darrere d’un arbre. De sobte, la seva nòvia, Sara, el veu i va cap a ell saltant, sense mostrar cap sorpresa per veure’l convertit en un vellet. Li somriu amb dolçor i li diu que s’han acabat les maduixes silvestres, que la seva tia vol que vagi a buscar el seu pare i que sortirà a navegar i es veuran més tard, a l’altra banda de l’illa. Ell la mira una mica confós i li diu que no sap com trobar els seus pares.

La bella jove s’ofereix a ajudar-lo, l’agafa amb cura de la mà (com fem amb els avis, que tenen les mans que semblen fetes amb les mateixes branquetes seques que fan servir determinats ocells per construir els seus nius) i l’acompanya travessant un prat i una arbreda fins que arriben a un petit monticle des d’on es veu la costa.

Llavors li assenyala un punt en particular i se’n va corrent. Els seus pares estan asseguts a la vora del llac, ell pesca plàcidament i ella sembla que està ben absorta en les seves coses. Al sentir la presència d’una altra persona, tots dos aixequen la vista i el saluden amb la mà, feliços i tranquils.

Bergman, que ho sabia tot, també sabia que els morts no s’acomiaden mai de nosaltres, els morts ens saluden.

Dos gossos

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Dos gossosHe passat uns dies a la vella casa familiar de tots els meus estius. Solem convidar-hi un munt d’amics, però per molt que l’ompli de gent, sempre sembla que hi hagi més morts que vius opinant, mofant-se amb benevolència de mi o de la persona que ocupa sense saber-ho un espai que els pertanyia, o simplement traient el cap per la finestra. Fa uns quants dies van entrar dos gossos a casa exactament iguals que els que tenia l’Ana i ella va entrar al darrere i em va saludar com feia sempre, abans de convertir-se en una rossa desconeguda que em demanava disculpes per la invasió canina de casa meva. I uns dies abans, a la seva habitació, la meva mare havia tret importància a l’assumpte, a tots els assumptes. I al passar per davant de la casa, de tornada a Barcelona, vaig tornar a veure la Marisa, que va morir fa gairebé 15 anys, amb les ungles vermelles i el vestit de pics, recolzada al balcó més alt, saludant-me amb la mà i fumant.

Només hi ha una cosa més poderosa que els morts estimats: els vius que estimem.