Descans

Descansar és només canviar de ritme.  Aquesta va ser la frase que em va dir un col·lega de professió a l’inici de la meva carrera, quan apuntat a la pluriocupació a penes tenia temps de respirar. Me la vaig creure i, no només vaig resistir, sinó que fins i tot a vegades vaig arribar a disfrutar del viatge. En aquests temps, les vacances converteixen el calendari en un sudoku, una trampa d’impossible conciliació entre les exigències del mercat, el recés escolar i altres condicionants. Així que poso la frase del meu amic a disposició, per als que necessitin consol i morfina.

Víctimes de la connexió permanent, la comanda constant i el sou minvant, molts no tindran gaires més opcions. Inseriran el seu estrès en un altre paisatge; aniran i vindran; els fills i els amics els trobaran a faltar; els pares i sogres els faran seure a la taula i hauran de renunciar a llampecs de calma i felicitat en el millor moment. Per a ells i elles és el meu record avui. 

El meu amic Carles Flavià (sempre Flavià) solia dir que perquè el descans fos complet era imprescindible fer vacances de família uns dies. No seré jo qui em sumi a aquest desig, ja que ja els enyoro prou durant l’any. I adoro aquells dinars multitudinaris de sobretaules eternes. Amb rialles i càntics. I de postres un cucurutxu. El meu desig és un altre. Suplico que en aquests mesos tinguem tots vacances de crispació. Que els nostres representants es deixin estar de frases i contrafrases, més tàctiques que estratègiques, que enverinen l’ambient. Desitjo que, qui ho vulgui, pugui opinar el que li plagui sobre el procés, el Barça o la Moreneta sense ser crucificat a Twitter o a la catedral de Barcelona. I que qui no vulgui opinar també ho pugui fer i sigui igualment respectat. 

SOLIDARITAT I RESPECTE

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

El meu desig per a les vacances és que jutgem menys i que comprenguem més; que canviem el to i el ritme de generar bilis. Que es pugui parlar i discutir. Que es pugui escoltar la ràdio. Que es pugui escoltar i entendre l’altre. Que hi hagi una treva encara que no sigui pactada. Que hi hagi orgull col·lectiu de la nostra diversitat. Que hi hagi solidaritat per valorar el que de bo té l’altre. Que hi hagi educació i interès. I respecte per la cultura. I que es viatgi molt. I amb la ment oberta. Respecte és la paraula clau. Un respecte que hem anat dilapidant molt ràpidament. El respecte a l’altre. A la seva opinió i al seu descans. A la seva feina i a les seves absències. Al seu vot i al seu no vot.

Segur que així ens faríem la vida una mica més còmoda, especialment als que més enllà de les bagatel·les del moment, aquests dies han de sortir a treballar mentre uns altres només esperen ficar-se al mar. Quan a més, si s’hi fixen bé, s’adonaran que molts dels que ens van covnidar a la riba, ara neden i guarden la roba, mentre a tu l’aigua t’arriba a les sabates.