Anar al contingut
zentauroepp39314318 dibuix article llarg opini de diumenge leonard beard170715183256

Generació de pa sucat amb oli

Olga Merino

Torna el debat sobre la suposada vacuïtat col·lectiva dels que vam néixer en la dècada dels 60

A mb la publicació de la seva última obra, Los cinco y yo (Tusquets), Antonio Orejudo reparteix estopa contra la mansuetud i indolència de la seva generació, que és també la meva (ell va néixer el 1963; una servidora, el 1965). Es refereix als que avui tenim uns cinquanta anys i que érem petits quan Franco la va «palmar», el 20 de novembre de 1975, els que acabàvem de fer llavors 10, 11 o 12 anys, just la mateixa edat que tenien Els Cinc, la colla de les aventures inventades per la britànica Enid Blyton.

Si bé es tracta d’una novel·la amb diversos prismes de lectura, ens interessa aquí el debat generacional, que Orejudo planteja en els termes següents: érem massa joves en la Transició per construir la democràcia i massa vells per muntar les tendes de campanya amb els del 15-M quan la Gran Recessió va ensenyar l’urpa. Tampoc vam saber redreçar el rumb: tant el llibre com les entrevistes de l’autor als mitjans ens presenten com un ramat de covards sense prou «ouets» per haver plantat cara als nostres pares i germans grans.

Una generació de pa sucat amb oli, el furgó de cua, una sèrie de zombis acomodaticis que han arribar tard a tot, una fornada sense cap èpica ni energia col·lectiva, potser perquè vam ser molts, un gran grup de baby-boomers que vam desbordar els col·legis i les barres dels bars. Això ens va convertir en individualistes a ultrança. Diguem que l’abundància numèrica és la nostra principal senya d’identitat.

L’argument no és nou. Recordo, fa anys, uns sopars amb amics coetanis xerrant sobre la qüestió amb sarcasme fins que, al final, sobre les copes de vi buides planava una certa feixuguesa, una sensació d’inanitat col·lectiva, de no pintar-hi res de res, ja fos per omissió o pel pes excessiu de la generació precedent.

L’assumpte deu seguir coent, perquè no són pocs els escriptors que han publicat articles amb relació a les opinions de l’autor de Ventajas de viajar en tren Javier Cercas (nascut el 1962), Elvira Lindo (1962), Luis Magrinyà (1960), Ignacio Echevarría (1960)– amb títols que parlen per si mateixos: La generación pasota, Dejemos sitio Generación rima con tapón. També hi va ficar cullerada Javier Marías (Los vejestorios cabrones), nascut el 1951 i pertanyent per tant a la franja dels germans grans, els que no van alimentar el seu bagatge preliterari amb Els Cinc Enid Blyton va començar a traduir-se al castellà el 1964–, sinó amb Jules Verne Salgari.

Ni de bon tros pretenc refutar aquí la tesi d’Orejudo –subscric al cent per cent el centre de l’assumpte–, però sí afegir-hi una mica de lletra menuda, una nota al marge, el petit matís de l’honra. Som els fills dels nascuts durant la guerra civil o en la immediata postguerra, els que van emigrar del poble a les grans capitals amb les maletes plenes de por; ens van educar, en efecte, amb una barreja de catolicisme domèstic (culpa, prudència, estalvi) i l’ètica del col·leccionista de fascicles: voluntat, perseverança i esforç. Potser per això, per la contraposició pendular entre generacions, ens vam fer hedonistes: l’heroïna va fer estralls als barris. Aquesta generació nostra, «baliando, me paso el día bailando», es va fotre de tot.

Ens vam inhibir del poder, però no de la política. Ens vam entusiasmar amb la victòria de Felipe González el 1982 i vam aprendre la decepció, primer capítol, amb el referèndum de l’OTAN, d’entrada no. Però érem massa joves, pipiolis i tot, quan es van repartir les cartes de la baralla. No hi havia lloc per a nosaltres; en podem dir tap generacional o simple cronologia.

Crec que una de les nostres característiques grupals és l’autocrítica ferotge que, en canvi, no sempre han practicat els que van protagonitzar la Transició. Al·leguen en descàrrec seu que l’exercici d’amnèsia col·lectiva va ser inevitable pel soroll de sabres i l’immobilisme de l’establishment franquista, d’acord, però ometen que es podria haver anat més lluny durant els 14 anys de mandat socialista (reforma de la justícia, corrupció, educació). En canvi, vam assistir llavors a un espectacle de transformisme ideològic, al desenvolupament d’unes formes colossals d’empassar-s’ho tot. Pocs ho han explicat millor que el novel·lista Rafael Chirbes.

És possible que ens adormíssim sobre els llorers, que durant la joventut ens acomodéssim en el passotisme individualista, però segur que ens tocarà una vellesa combativa, molt diferent de la dels nostres pares, per la liquidació de l’Estat del benestar; només fa falta pensar en les pensions que ens esperen. Si vam ser nens xiripitiflàutics, si vam créixer amb Locomotoro i el Tío Aquiles, em temo que també serem avis iaioflàutics

0 Comentaris