UE-Turquia: errors i dilemes

La Unió Europea (UE) i l’OTAN tenen part de responsabilitat en la situació de Turquia, on el president Recep Tayyip Erdogan ha transformat el projecte de república secular democràtica de Mustafà Kemal, Atatürk, en un règim autoritari islamista d’ideologia neootomana.

El cop d’Estat del 1980 va marcar una inflexió en l’evolució política turca i va desfermar una brutal repressió d’esquerrans, sindicalistes, intel·lectuals i periodistes. Hi va haver 650.000 detinguts, milers de desapareguts, tortures generalitzades i centenars de morts. El cop va implicar una dràstica reforma econòmica neoliberal del Fons Monetari Internacional (FMI) i una nova Constitució que va oficialitzar la tutela militar al reprendre’s les eleccions el 1983.

Els militars, liderats pel general Kenan Evren, van promocionar la denominada «Síntesi Islàmica Turca» com a baluard contra l’esquerra i com a ideologia estatal per legitimar el règim, detalla el professor Banu Eligür al seu llibre The Mobilization of Political Islam in Turkey. Un elevat pressupost anual va ser dedicat a construir noves mesquites i escoles alcoràniques, es va introduir l’ensenyament obligatori de l’islam a l’escola pública i es van promoure les organitzacions religioses.

LES BASES DE L'ISLAMISME ELECTORAL

Aquesta promoció de l’islam va establir les bases per al futur èxit electoral islamista que, enmig d’una crisi econòmica, va convertir el gener del 1996 en primer ministre l’islamista antioccidental Necmettin Erbakan. I, més tard, després d’un catastròfic col·lapse financer, va portar al poder el 2002 el seu deixeble Erdogan i el seu nou partit Justícia i Desenvolupament (AKP).

El cop va ser auspiciat per la CIA, com va reconèixer Paul Henze, conseller del president Jimmy Carter, després d’una campanya de foment de la violència política en què s’ha implicat la xarxa Gladio de l’OTAN. els EUA i l’OTAN van avalar el cop i van ampliar el seu suport polític, militar i econòmic durant el mandat de la junta. El Consell de Ministres de la UE i la Comissió Europea també van evitar condemnar el cop.

Nombrosos intel·lectuals turcs, com per exemple les escriptores Zeynep Oral i Elif Shafak, retreuen a la UE que endarrerís l’oferta d’iniciar les negociacions d’adhesió fins després de la victòria d’Erdogan (cimera de Copenhaguen del desembre del 2002), i regalés aquest avantatge als islamistes en comptes de fer-ho als governs seculars de coalició del conservador Mesut Yilmaz (1997-1998) i del socialdemòcrata de Bülen Ecevit (1999-2002).

En plena guerra freda, els països europeus havien promès a Turquia la seva futura adhesió a la UE en l’Acord d’Associació del 1963, però arran de la caiguda del Mur de Berlín, havien perdut interès a integrar un país musulmà molt poblat que requeriria molts fons europeus.

EXCLOSOS

En la cimera de Luxemburg del 1997, Turquia va ser exclosa de la llista de països que iniciarien les negociacions d’adhesió per l’oposició d’Alemanya i Grècia, tot i que la llista incloïa països tan poc preparats com seren Bulgària, Romania i Xipre. Això va crear un profund ressentiment a Turquia i el seu allunyament de la UE.

La victòria socialdemòcrata a Alemanya i la millora de relacions entre Atenes i Ankara va possibilitar que en la cimera d’Hèlsinki del 1999 es reconegués a Turquia l’estatut de país candidat, però sense cap data d’inici de les negociacions. Els intel·lectuals turcs estimen que aquella gasiveria amb Ecevit va contribuir a la victòria d’Erdogan i l’acceleració de la islamització de Turquia.

Notícies relacionades

Un any del cop que va canviar Turquia

Plorar de pena

En un primer monent, Erdogan va voler avançar en les negociacions d’adhesió, iniciades l’octubre del 2005. Però ben aviat van començar a sorgir problemes, en especial amb Xipre, la llei antiterrorista i els drets fonamentals. Erdogan, que sosté que la democràcia és un mitjà per arribar al poder, va començar a manipular les dificultats en les negociacions, atiant el nacionalisme turc i presentant les resistències d’Ankara a corregir les seves lleis com un menyspreu de la Unió Europea a Turquia. Les negociacions van quedar paralitzades el 2010 i únicament es van reprendre després de l’acord amb la UE sobre els refugiats del 2016.

El creixent autoritarisme turc, la massiva repressió arran del fallit cop del 2016, la pèrdua d’interès del mateix Erdogan en l’adhesió i l’oposició més o menys encoberta d’Alemanya, Àustria, França i altres països a acceptar la integració de Turquia, impossibiliten un avenç real en aquestes negociacions. Però la UE prefereix mantenir viva aquesta ficció per no deteriorar encara més les relacions amb Ankara i mantenir viu l’acord sobre refugiats.