En defensa de les festes del meu poble

Hi ha un article d’Ishmael Reed que es titula La croada de la senyora Gore i que forma part del compendi Trapos sucios, que va publicar fa uns anys l’editorial La Oficina. Reed s’hi mostra molt emprenyat amb la identificació del rap, el gènere musical, amb les lletres ofensives (contra el gènere femení en concret) que un dia va fer Tipper Gore.            

Reed diu que la ignorància de Gore la porta a agrupar tot el rap al mateix paquet. I es pregunta: «La música rap condueix a la violació? La gran majoria de les violacions en aquest país les perpetren homes blancs que coneixen les seves víctimes. ¿Per què la senyora Gore no critica els seus gustos? Estic convençut que un munt de violadors blancs escolten música country».

Durant tota la setmana passada han anat apareixent pràcticament cada dia articles a la premsa i posts a les xarxes socials que deien que els Sanfermines són una festa decadent, degradant, fastigosa, viciosa, masclista... No segueixo; segur que vostès els han llegit també. Jo anava alternant aquesta lectura amb la dels missatges que m’enviaven els meus amics de Pamplona il·lustrats amb fotos d’ells mateixos menjant carn magra amb tomàquet una hora abans del chupinazo, mirant els focs d’artifici des de la gespa de la Vuelta del Castillo, fent cares nostàlgiques davant de la mateixa atracció de la fira a la qual solíem anar quan érem adolescents. També m’enviaven fotos dels seus fills felicíssims abraçats als capgrossos amb aquella barreja de por i il·lusió amb què un nen s’apropa al Caravinagre o instantànies fetes a les sis de la matinada de cares plenes de lleganyes, somriures d’orella a orella i el missatge escrit: «Matinem per anar a l’encierro».

Els Sanfermines de veritat són aquells que hom recorda com la setmana en què, quan teníem 13 o 14 anys, intensificàvem fins a ser molt pesats el regateig amb els pares per l’hora de tornar a casa. Si normalment el toc de queda a aquelles edats era cap a les 10 de la nit, per Sant Fermí, com que el concurs de focs d’artifici se celebra cada nit a les 11, ja sabíem que podíem estirar fins a les 12 sense que després a casa hi hagués cap mala cara. També recordem els Sanfermines de quan teníem 15 o 16 anys i anàvem com bojos buscant un bar on aconseguir calimotxos, com aquells en què sempre que algú de la colla es passava mamant, la resta fèiem pinya, li aguantàvem el cap damunt del vàter, ens l’emportàvem a dormir a casa de qui fos que tingués aquells dies els pares de viatge, no sense abans coordinar versions del que explicaríem cadascú després a casa, no fos cas que la resta de pares descobrissin el que havia passat. També són els dies que, quan ja tens 20 anys, t’uneixes a una penya i aprens a seguir bevent, sí, però també a cuinar bacallà al pil-pil i pebrots farcits i a deixar després la cuina impecable perquè l’endemà altres col·legues cuinaran per a tu. També són record de matinades senceres repetint-li a l’amic més pesat els motius pels quals en cap cas no podia posar-se a córrer l’encierro, fins que veies que ja eren les vuit del matí, que l’hora ja havia passat i que l’única cosa que es podia fer era anar tots plegats a esmorzar.

Tot això són els Sanfermines. Jo soc més amiga dels meus amics perquè hem viscut junts des­enes de Sanfermins. També ho soc perquè ens horroritzem cada cop que ens assabentem que passen coses terribles als Sanfermines. Ens horroritzem més del normal, a més, precisament perquè passen als Sanfermines.

Notícies relacionades

Pamplona lluita contra la plaga de les agressions sexistes

Testosterona antiprocés

Així que, citant Reed, ¿els Sanfermines, la festa, condueixen a la violació? La major part de les violacions les comet gent (gentola) que en aquell moment està absolutament serena, que no balla, que no canta, que no cuina bacallà al pil-pil per als amics, que no mira focs d’artifici en el moment que es disposa a violar. El problemot social que tenim no són les festes populars, que no hi entenen de gèneres ni de classes ni d’edats. El problema és molt més greu i qui es quedi amb la crítica a la festa oblida alguna cosa més gran.

Una de les conclusions que formula Reed en el seu article, que podria aplicar-se també a tot això, diu: «Al final, un no pot evitar sospitar que algú com la senyora Gore criticaria la música rap encara que no en tingués, de lletra». Per no assenyalar allò que realment hauria d’assenyalar, hi afegeixo jo.