Manters i rèdit polític
El problema del petit comerç no és la venda ambulant sinó un model al servei de la gran superfície
Els manters s’han convertit d’un temps ençà en l’enemic públic número u. O això ens volen fer creure. Se’ls culpa de gairebé tots els mals: que si fan la competència deslleial al petit comerç, que si estan en mans de màfies, que si agredeixen les forces de l’ordre. El top manta és des de fa dos anys, quan Barcelona en Comú va guanyar contra tot pronòstic l’alcaldia de Barcelona (¡quina casualitat!), un problema de primer ordre per a la ciutat. I jo em pregunto: ¿és que abans no hi havia manters?
El 2016, la paraula postveritat va fer furor un cop el diccionari d’Oxford la va escollir com a paraula de l’any. A través d’aquest neologisme, redescobríem l’ús de la mentida per construir discursos i imaginaris que es basen en falsedats. Això és just el que passa quan parlem del top manta. Molta mentida, amb una clara intencionalitat política al darrere.
Ens diuen que els manters acaben amb el comerç local. ¿De debò? Crec que és evident que el problema del petit comerç no és qui ven al carrer sinó un model comercial al servei dels interessos de les grans superfícies. El debat sobre els horaris comercials i les obertures en festius posa de manifest la dura competència que significa per al comerç de barri les demandes dels grans centres i eixos comercials.
A vegades els que es queixen són les botigues del passeig de Gràcia, el Portal de l’Àngel, la plaça de Catalunya o la Rambla, on es concentren els venedors ambulants. No obstant, no crec que els beneficis d’aquestes boutiques o grans marques es vegin perjudicats pel que ven un manter. A més, és obvi que no comparteixen la mateixa clientela.
Els venedors ambulants són explotats per la màfia o en formen part directament, se sent dir. Els mateixos implicats ho deixen ben clar al vídeo 5 mentiras sobre los manteros del col·lectiu Tras la Manta: «No hi ha cap màfia darrere nostre. Som nosaltres mateixos els que ens ajudem entre nosaltres per anar a comprar mercaderia i vendre-la al carrer».
Notícies relacionades
S’afirma que els manters agredeixen la policia. No obstant, costa imaginar que persones sense papers, immigrants subsaharians, ataquin els que sí que tenen armes per fer ús de la força. Casos com el dels venedors ambulants Sidil Moctar o Chike Sarr, condemnats a cinc i dos anys per defensar-se d’una agressió policial, mostren que sovint la realitat és just al revés.
Res de nou
¿Els manters només estan a la ciutat de Barcelona? De venedors ambulants n’hi ha des de fa anys i no tan sols aquí sinó a totes les capitals europees. No és un fenomen ni nou ni local.
Alguns han posat ara en marxa el fantasma del top manta per aconseguir rèdits partidistes i desgastar el govern de Colau, però utilitzar els més febles com a arma electoral és caure molt baix en política. La resposta, com ha estat demostrant el Sindicat Popular de Venedors Ambulants, és l’autoorganització dels que venen al carrer i el suport social. Davant tanta mentida, fem-nos ressò de la veritat.
