Anar al contingut

El desafiament independentista

El referèndum i la lluna

Eduard Roig Molés

El procés s'ha convertit des de fa temps en una guerra de trinxeres; aquest és el problema de fons per a tots

El proverbi afirma que quan el savi assenyala la lluna el neci mira el dit. El referèndum de l’1 d’octubre és sens dubte rellevant, però ho és més la divisió dels ciutadans catalans entre els que volen la independència i rebutgen el model constitucional del 1978 i els que no defensem aquesta posició. Amb referèndum o sense, pactat o unilateral, legal o il·legal, no sembla que aquestes xifres es moguin, ni hagin de fer-ho: el procés s’ha convertit des de fa temps en una guerra de trinxeres; aquest és el problema de fons per als uns i els altres, per a tothom. Ens hem instal·lat en aquesta situació després de quatre anys de debat jurídic sobre la legalitat del procés en marxa i, essencialment, del referèndum. És a dir, ens hem concentrat en el dit, simple instrument (més o menys necessari segons la conjuntura) per assolir la independència; i ho hem tractat i debatut jurídicament, amb normes, demandes, sentències i condemnes.

Aquesta estratègia jurídica ha aconseguit alguns èxits per a uns i per a altres: el debat s’ha centrat en conceptes tan atractius i avantatjosos per a l’independentisme com el dret a decidir o la pretesa democràcia, merament instrumentals, deixant de costat el sentit del fons de la reivindicació independentista i els seus efectes sobre elements tradicionalment definitoris de la identitat catalana com el pluralisme, les identitats compartides o l’impuls de projectes comuns. Els que no compartim les posicions independentistes hem vist com el debat jurídic oferia una victòria segura, ja que no existeix cap dubte segons el meu parer sobre la creixent il·legalitat de les posicions defensades des de l’independentisme. Sentència a sentència les seves posicions s’han transformat en una fugida cap endavant, jurídicament, insostenible.

Però el debat jurídic per si mateix no té gran força d’atracció: en aquest s’ignoren les raons polítiques de l’independentisme, no es defensen políticament les raons que hi ha darrere les normes constitucionals i, en suma, es desplaça la responsabilitat des de les instàncies polítiques a les judicials, de manera que es renuncia a qualsevol capacitat de convicció en el debat polític.

Certament, la canalització jurídica de la discussió ha tingut un avantatge important: el xoc de trens entre governs (simbolitzat en la suspensió de l’autonomia) s’ha transformat en una cosa tan poc dramàtica com els repetits procediments davant el Tribunal Constitucional. Quant de temps es mantindrà aquest avantatge ja resulta  més dubtós.
    

En resum, la juridificació del procés s’ha acompanyat de l’absència gairebé total d’un debat polític sobre les posicions de fons d’independentisme i constitucionalisme, limitat en el que és essencial a plantejar les dificultats de la independència (àrdues però estimulants) més que la riquesa de la unitat; silenciant així les eventuals alternatives possibles des dels propis principis constitucionals. I crec que, raonablement, els ciutadans no decideixen tant pel respecte del dret com per les raons que el fonamenten. En conseqüència, després dels terratrèmols social i polític de la crisi i de l’Estatut, el bloqueig polític i la divisió social es mantenen sense canvis.
    

Hem discutit sobre el dit i hem ignorat la lluna. Perquè el debat sobre el referèndum és merament instrumental: de poc serveix que no hi hagi referèndum si tants ciutadans se senten exclosos del sistema, entre altres raons perquè pretendran superar-lo, ja que el dret tan sols val fins on el conjunt de la societat (no la mera majoria) el sustenta. I de poc serveix organitzar un referèndum si una quantitat encara més gran de ciutadans l’ignora. Amb o sense ell, la societat segueix dividida i la seva prohibició o el seu resultat es converteixen en armes per continuar el debat de fons, en exhibició de fortalesa o en un mer precedent per a la pròxima ocasió.

El problema per al sistema constitucional és que una part molt important de la població catalana (i, per altres motius, espanyola) se sent de manera creixent aliena a ell; el problema per a l’independentisme és que una part encara més gran el rebutja. El repte per a tots dos és incrementar el seu suport social, un dilema que no es dirimeix en termes de si o no en el referèndum, ni tampoc en termes de legalitat, sinó en arguments polítics que restaurin a mitjà termini el consens constitucional de la nostra comunitat, en un sigen o en l’altre. Una vegada restaurat, el que menys importarà serà el referèndum que el sancioni. 

0 Comentaris