Efecte crida o efecte assassí

Els governs europeus posen en el punt de mira les oenagés que rescaten immigrants

2
Es llegeix en minuts
 

  / GETTY IMAGES / CHRIS MCGRATH

La pregunta és tan senzilla que potser per això mateix s’està deixant de banda mentre es podreix una situació amb conseqüències criminals cada vegada més greus. Estem mal preparats per respondre a la qüestió de com es pot acabar amb el conflicte a Síria o a Somàlia. Tampoc tenim resposta a la pregunta de com aconseguir un món més just i en pau. Però hi ha una pregunta en l’aire i no és cap d’aquestes, una pregunta senzilla i directa que ningú sembla que es vulgui plantejar ni respondre ¿Què farem amb els refugiats?

La cimera del G-20 tenia aquest cap de setmana una oportunitat per haver acordat respostes a aquest mal pas, però només ha sigut un punt més en l’agenda, amb bellíssimes paraules, potser també intencions, perquè no canviï res i els que finalment s’atreveixin a creuar el Mediterrani hi continuïn morint com si fossin xinxes, com si amagant el problema deixés d’existir ¿Què farem amb els refugiats?

Cada dia hi ha 35.000 persones més que fugen de situacions de conflicte, de violència i de persecució. Si no podem acabar amb les guerres i la fam, com a mínim tenim la responsabilitat d’auxiliar-los i intentar-los salvar la vida quan estan passant per aquesta situació crítica. Només l’últim cap de setmana van arribar a Itàlia més de 12.000 valents, en bona part menors, que han aconseguit sortir de l’infern a Líbia i creuar el Mediterrani ¿Què en farem? Aquest cap de setmana la policia d’Emmanuel Macron ordenava desallotjar els que havien acampat a París, la majoria expulsats abans de Calais, com si pel fet de fer-los fora d’un espai tan visible desapareguessin. A Itàlia desborden, com abans va estar desbordada Grècia, però ¿qui es planteja què en podem fer?

Notícies relacionades

Entre els governs dels països amb més recursos d’Europa la pregunta passa de llarg perquè la resposta ja fa força temps que està decidida. Deixar que altres països, a canvi de múltiples acords, tots il·legals, s’encarreguin de tancar-los la porta d’entrada. Segellada la de Turquia amb milers de milions que duraran el temps que el president Erdogan consideri oportú, ara financem des d’Europa els guardacostes libis, autèntiques milícies que viuen d’una economia de guerra, i mantenim els camps d’internament en els quals els abusos van des de l’esclavitud fins al segrest o a la violació sistemàtica.

Mentrestant, la vista s’ha començat a girar cap a les oenagés, per frenar l’únic impuls que encara intenta donar una resposta lògica i salvar la poca dignitat que ens queda intentant treure’ls del mar quan s’ofeguen. Si això és el que el ministre de l’Interior, Juan Ignacio Zoido –que dubto que hagi visitat mai cap camp de refugiats–, considera que és contribuir al fet que vinguin més immigrants il·legals, benvinguts siguin. Que no s’alarmin les oenagés, això és el que han de fer. Potenciar l’efecte crida, per deixar ben clar que ens oposem a l’efecte assassí a què els condemnen els nostres representants amb folgada complaença.