Al contraatac

40 anys de marxa

Anarcoma és la mare de totes les democràcies. És el lumpen LGBTI que no tindrà drets fins que els 'pijos' no surtin de l'armari

2
Es llegeix en minuts
zentauroepp39094367 barcelona 28 06 2017 nazario presenta volumen integral de su170629091534

zentauroepp39094367 barcelona 28 06 2017 nazario presenta volumen integral de su170629091534 / ALVARO MONGE

Anarcoma ha complert 40 anys, igual que les primeres eleccions generals, i igual que tot, perquè els espanyols som molt de 40 anys. El fet de ser espanyol, és clar, està dit amb sentit de l’arcaisme, perquè en realitat s’és de Netflix, o de Filmin, o de tot una mica mentre surti gratis o estigui d’oferta. Aquest ha acabat sent un país que no té res a oferir, i per això es valoren tant les ofertes (si tingués alguna cosa per oferir, els joves no haurien fugit en desbandada, per exemple).

    

Per una altra part, també és cert que és un país que atrau molt els turistes; però desenganyem-nos, no és a causa del seu clima tranquil, ni per la majestuositat del seu paisatge, ni per com són de fascinants els seus costums, ni per la bellesa dels seus habitants, principalment a la gent li agrada anar-se’n a un lloc on no la conegui ningú perquè la deixin en pau, i en el tema de no conèixer ningú aquí som uns verdaders campions, com s’ha pogut comprovar recentment durant la commemoració de les nostres primeres Corts Generals democràtiques.

    

Anarcoma ha sigut una de les nostres més profundes i autèntiques mostres de democràcia. Hi ha més llibertat i més lluita pels drets més íntims (i a la vegada més amb una necessitat més gran de ser compartits) en un portalligacames d’Anarcoma que en l’eterna tirallonga de pares de la democràcia, on en lloc del pare el que sempre surt és el padrí. Anarcoma no és filla de la democràcia, Anarcoma és la mare de totes les democràcies. Anarcoma és el lumpen LGBTI que no tindrà drets fins que els pijos no surtin de l’armari.

Mestre d’escola

Tot això pel que s’ha lluitat en les cambres fosques de la dignitat de la gent, tot el que s’ha aconseguit i ha donat nom a regidories, a càtedres, fa 40 anys ja ho estava dient a crits un mestre d’escola sevillà entestat a dibuixar tebeos, que va ­preferir la plaça Reial a la Casa Reial.

    

Quan encara més gent que ara tenia por de ser com sentia, Nazario explicava sense tallar-se el que passava a les nits a Barcelona, i al veure-ho dibuixat ens semblava que tots érem així. El còmic és el nostre retrat de Dorian Gray on va acumulant-se tot el temps viscut i tot el món viscut. Anarcoma era un dels nostres i per això no ens importava ser com ella, perquè tots érem iguals, almenys mentre llegíem El Víbora.

Notícies relacionades

    

Anarcoma, aquella detectiu amb gavardina i cosset, aquella lloba que ensenya les orelles i la cua a les voreres on s’aturen els cotxes, porta la boina francesa, el mocador al coll de la resistència, i això la fa encara més irresistible. En el somriure d’Anarcoma hi ha la burla de qui ha trobat la seva pàtria al lavabo d’un bar. 

Temes:

Còmic