Posant paraules a la cosa invisible

Els  últims temps han estat marcats per una allau de denúncies d’agressions sexuals en entorns d’oci nocturn (festivals de música, festes majors, etc.). Un dels fets que va marcar un abans i un després en aquesta qüestió va ser la dramática violació múltiple soferta per una dona als Sanfermines de fa un any. Avui, un any després, cal reemprendre l’anàlisi per entendre el context actual.

    Les violències sexuals en l’oci nocturn no són un fenomen nou ni emergent. El que si que és nou i emergent és la visibilitat que estan tenint. És una bona notícia. El fet que les denúncies per part de les dones que les pateixen augmentin té a veure amb diverses qüestions que –no per casualitat– han coincidit en el temps. En primer lloc, l’augment de la sensibilització i censura social sobre les violències sexuals per part de la ciutadania. Aquest fet ha estat possible gràcies a la incidència dels moviments socials i, concretament, del moviment feminista.

LÍMITS QUE JA HAURIEN D'ESTAR CLARS

 En segon lloc, s’ha de destacar que les mateixes dones –que compartim espais d’oci nocturn amb els  homes–  estem identificant més i millor aquells comportaments que no hem d’acceptar en cap context, tampoc en el d’oci.  Això ha estat fruit de la presa de consciència col·lectiva i d’algunes inciatives que hi han aportat llum. Sovint els contextos d’oci nocturn (públics o privats) han estat objecte d’una major tolerància respecte a la violència sexual; se’ns ha suposat a les dones una accessibilitat sexual més gran pel fet d’estar de festa i, especialment, quan hi ha consum d’alcohol o altres drogues. 

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Aquesta suposada accesibilitat sexual –que es filtra en els codis socials patriarcals– ens ha dificultat a les dones identificar situacions abusives i sovint posar límits que ja haurien d’estar clars en una desitjada societat igualitària. En tercer lloc, algunes apostes polítiques clares i fermes (entre elles la de l’Ajuntament de Barcelona o el de Pamplona) que han impulsat campanyes de visibilització i prevenció del fenomen i que, sens dubte, han retroalimentat els dos elements ja esmentats.

NO ES TRACTA DE CONSENTIR, SINÓ D'ELEGIR 

És cert també que les dones reivindiquem des dels nostres actes que som i volem ser presents en els espais d’oci en igualtat de condicions que els homes, però actualment el desajust entre com reivindiquem viure la nostra llibertat i el que ens trobem quan l’exercim és dramàticament insostenible. Per això cal anar al fons de la qüestió: els codis en relació amb l’establiment de relacions sexuals. Ha estat cabdal parlar del concepte  consentiment: No és no diuen moltes de les campanyes que promouen la fi de les violències sexuals; però no és suficient. Les dones som i volem ser subjectes del nostre propi desig sexual, no consentir el desig d’altres sobre el nostre cos. No és tracta de si acceptem una relació sexual, es tracta de si la volem, la triem i la negociem nosaltres, i el fet que no la desitgem  proactivament ha de ser un missatge prou clar. No es tracta de dir no. Es tracta de decidir sempre quin és el nostre sí.