Anar al contingut

Al contraatac

'Catalonia is different'

Antonio Franco

Teòricament passen moltes coses a Catalunya... Cada setmana inclou alguna presumpta jornada històrica encara que el que es faci sigui oficiós

Teòricament passen moltes coses a Catalunya. Contínuament. Però res amb validesa jurídica. Cada setmana inclou alguna presumpta jornada històrica encara que el que es faci sigui oficiós. El sobiranisme no firma un sol paper formal. Tot ho construeix en reunions, declaracions periodístiques, actes de mobilització. Amb aire i en l’aire.
    

Mai s’havia fet res així enlloc. Perquè ni el Govern central, ni el Tribunal Constitucional ni la fiscalia puguin disposar de res tangible tot són esborranys, paraules i aplaudiments. Però el miratge creix, guanya volum, es perfila... Inspira il·lusió i preocupació, a més de temor. És com aquell boxejador que aconsegueix que el seu adversari mai el trobi i vagin passant els assalts sense tocar-se. S’està a l’espera d’una intervenció desproporcionada de l’Estat que sembri –per cabreig civil reactiu– ànsies d’una possible independència real d’aquí pocs anys, i no hi ha pla b.
    

És democràcia sense debats parlamentaris, ni votacions, ni decrets, només amb discursos i eslògans. Aquesta setmana ha sigut representativa d’aquest remar sense aigua. L’independentisme havia anunciat per dimarts una explicació, per fi, de les característiques concretes del referèndum. A la nit, després de dues sessions publicitàries, ningú en sabia res: cap detall sobre el cens, sobre les urnes, sobre els col·legis electorals, sobre el recompte... Els eslògans bàsics van ser dos: «Es votarà com sempre» i «les garanties seran totals». Una votació que si se celebra serà inèdita i diferent de totes les anteriors es va vendre com a exactament igual a les anteriors, i unes garanties no detallades han d’acceptar-se com a segures.

El percentatge mínim

L’únic que va quedar clar és que el resultat serà vàlid i vinculant tant si vota molta gent com si no ho fa gairebé ningú. I que no hi ha percentatge mínim de participació o percentatge mínim de marge de la victòria perquè aquesta sigui vàlida. Diuen que si vota poca gent el sentit comú imposarà una no consideració del resultat però la llei que es va presentar en societat oblida precisar-ho. Segons sembla, la independència és una qüestió menor per als independentistes: per a altres qüestions aquests percentatges sí que existeixen. Catalunya comença a ser més different que aquella raresa anomenada Espanya. 
    

A l’analitzar aquestes dades no oblidin que la meitat del país (incloent-hi una part dels que desitgen una consulta) la rebutja i no pensa anar a votar. O perquè no accepta un referèndum no pactat, o perquè creu que aquest no és el referèndum que es necessita, o perquè voldria poder elegir entre la independència o un increment substancial de l’actual autonomia. Per als independentistes, aquestes subtileses deuen ser collonades. 

0 Comentaris