El creixement després de la crisi
La salut de l'economia espanyola
No podem cometre l'error de pensar que l'economia ja està en condicions d'aguantar el que sigui
Quan jo cursava la carrera d’Econòmiques vaig conèixer un estudiant d’Arquitectura que solia afirmar, molt seriós, que les parets de les cases s’havien d’empaperar, no pintar-les, perquè l’engrut, deia, «aguanta molt». No vaig aconseguir mai saber si ho deia seriosament o només era una broma. Però sí que m’he preguntat, sovint, quin és l’engrut de l’economia espanyola. I deu ser un material que «aguanta molt», en vista dels terratrèmols que ens han assaltat en els últims 10 anys.
Ara com ara, m’inclino a pensar que aquest material és la inèrcia, la força que està present en aquella dita catalana que diu que qui dia passa, any empeny. Efectivament, pensem en quines han sigut algunes de les debilitats de la nostra economia des de l’inici de la crisi. Una d’aquestes debilitats és el dèficit públic: si haguéssim hagut de reduir-lo ràpidament, sigui contenint la despesa, sigui augmentant els ingressos, la recessió hauria resultat moltíssim més gran.
Però vam fer esforços moderats, no gaire costosos, malgrat el que diuen els que critiquen els nostres governs per l’'austericidi' comès; i el creixement sostingut i repetit de l’economia ha permès augmentar els ingressos i reduir a poc a poc el dèficit. El problema no ha desaparegut –el deute encara és massa alt–, però, si les coses no empitjoren, la inèrcia anirà traient importància al saldo dels comptes públics.
Un altre problema va ser, tradicionalment, el dèficit exterior, o sigui, la tendència creixent a endeutar-nos amb la resta del món, que va tenir un paper crucial en l’esclat de la crisi. Quan aquesta es va produir, vam reduir l’ús dels nostres costos, vam fomentar la presència de les nostres exportacions en els mercats internacionals i vam aprofitar la recuperació internacional per reduir les nostres inversions, que estaven plenes de totxos, estalviar una mica més i convertir el dèficit corrent en superàvit. Una altra vegada, estem lluny del país de Xauxa, però l’endeutament exterior es va reduint. Si mantenim aquesta situació, les coses aniran millor.
Un altre problema és la creació d’ocupació. També aquí el punt de partida és aquest sacrifici important que ara s’han proposat abolir alguns partits, consistent a augmentar la flexibilitat laboral, moderar el creixement dels salaris i reduir el pes dels costos d’acomiadament. La conseqüència ha sigut una creació d’ocupació elevada, que redueix les taxes d’atur de manera continuada. És veritat que els contractes no tenen la durada que van tenir fa anys, però les expectatives van millorant. Si el creixement econòmic manté aquesta via, el nostre mercat laboral seguirà millorant.
O sigui que… m’he convertit en continuista, qui dia passa, any empeny. Però això no vol dir que l’economia espanyola tingui una salut excel·lent, perquè els problemes segueixen vius: a més a més del dèficit públic, de l’endeutament exterior i de la precarietat laboral, tenim forats grans en el nostre sistema de pensions, en la sostenibilitat del nostre estat del benestar, en la qualitat del nostre sistema educatiu, en el volum de les nostres empreses exportadores, en la despesa en R+D+I (Investigació, desenvolupament, innovació), en l’estructura impositiva de les nostres famílies i de les nostres empreses, en la distribució de la renda…
El que té de bo la situació actual és que la casa aguanta les petites sacsejades de cada dia. I el que té de dolent és que ens porta a descuidar el seu manteniment i, sobretot, les reformes que necessita, de manera que, si arriben sacsejades més fortes, ens podem trobar amb esquerdes a les nostres parets.
Fa uns mesos ens preocupava el preu de l’energia; ara no tant, però el saldo de la nostra balança exterior no és a prova de crisis. Els tipus d’interès estan pujant, i les expectatives d’una regularització de la política monetària del Banc Central Europeu van avançant, amb alegria dels uns i, lògicament, amb el risc que això descol·loqui els nostres comptes públics, generi més costos de finançament i descavalqui el nostre saldo exterior. La política laboral encara està molt lluny d’un estat satisfactori, i els polítics sembla que no s’han assabentat de les conseqüències que tindria per a la inèrcia de la nostra economia una frenada en la creació d’ocupació.
Notícies relacionades
L’economia espanyola en aquests moments disfruta de bona salut, si la comparem amb com estava fa uns quants anys. Però no podem cometre l’error de pensar que ja està en condicions d’aguantar el que sigui...
