Anar al contingut

El desafiament independentista

rjulve39163811 gra149 barcelona 04 07 2017 los diputados de jxs marta170704183447

Aquest no és el camí

José Montilla

És necessari trobar un espai de concòrdia entre les forces polítiques que obri el terreny a la negociació sobre la reorganització territorial d'Espanya

No em correspon, precisament per la meva condició d’expresident de la Generalitat, donar lliçons ni consells a ningú, però em sento amb la obligació d’alertar sobre les negatives conseqüències de l’anomenat procés i, molt en particular, sobre els riscos de la convocatòria unilateral i il·legal d’un referèndum de secessió. Ahir vam conèixer alguns dels detalls i la seva cobertura suposadament jurídica. Ahir, el govern de la Generalitat va fer un pas mes en aquest camí sense retorn que ens porta a molts conflictes i a cap solució.

Quan vaig assumir el càrrec de president de la Generalitat vaig entendre que inclou una doble responsabilitat. D’una banda la de cap de Govern que, com a tots els governs del món, ha de dirigir les polítiques públiques vinculades a un determinat programa, conegut, controlat i avaluat, en primera instància, pel Parlament. Però, també, la de president d’una institució que és alguna cosa més que un govern. La Generalitat és també un símbol, l’expressió d’un desig d’autogovern i el vincle amb una voluntat històrica. L’acció de govern depèn de les majories parlamentàries. La presidència de la institució obliga a tenir present els sentiments i les sensibilitats del conjunt dels ciutadans i les ciutadanes de Catalunya, pensin com pensin. 

Crec que la dinàmica en què estem instal·lats deteriora molt greument el nostre autogovern. El Govern dedica totes les seves energies a les incidències del procés. Això li resta, al meu entendre, capacitat per dirigir el conjunt de l’Administració catalana i per prendre iniciatives. ¿Quins projectes rellevants està impulsant? ¿Quines decisions estratègiques ha adoptat en els àmbits de les seves competències? I la institució de la Generalitat, que ha de ser inclusiva per definició, apareix al servei d’una única causa en clara confrontació amb una part molt important de la societat catalana.

CANVI DE RUMB

Cal un canvi de rumb. Si no ho fem aviat, correm el risc que es cronifiqui la situació de bloqueig. Ni endavant, ni endarrere: un govern, el de Catalunya, no vol negociar altra cosa que no sigui el referèndum, sota l’amenaça de la unilateralitat; un altre govern, el d’Espanya, troba en aquesta actitud la millor excusa per no adoptar cap iniciativa en positiu. Amb tots els problemes per resoldre i una creixent desafecció interna que pot amenaçar la unitat civil del nostre poble. És un risc massa gran que no ens podem permetre.

Al nostre país hi ha un consens molt ampli sobre la necessitat d’introduir reformes en la organització territorial d’Espanya que facilitin una millor integració de Catalunya. A partir d’aquest consens estic segur que podríem treballar per trobar un espai de concòrdia entre les forces polítiques del país que obri el terreny a la negociació. Tal vegada sense trobar la solució màgica que ho resolgui tot i per sempre, però trobant un acord que ens permeti abandonar el camí sense sortida en què irresponsablement ens ha conduit la intransigència i la porta tancada dels uns i el voluntarisme quimèric dels altres. H 

0 Comentaris