GEOMETRIA VARIABLE

¿És el referèndum l'essència de la democràcia?

Aquestes consultes serveixen per consagrar grans acords, no per resoldre problemes que divideixen

2
Es llegeix en minuts

La mala conllevancia entre Catalunya i Espanya ha convertit –per a molts– el referèndum en l’essència de la democràcia. No és així. La democràcia és un conjunt de lleis que garanteixen les llibertats, governs que són fruit d’eleccions lliures, periòdiques i plurals i l’imperi del dret.

    

Els referèndums són part de la democràcia allà on estan reglats a la Constitució. Més quan formen part dels usos i costums (Suïssa, EUA). Amb els altres s’ha d’anar amb compte. Poden ser adequats, però no formen part del nucli democràtic. I l’ús del referèndum per governants elegits però autoritaris, o cesaristes, és conegut. El general De Gaulle, gran president francès, els va utilitzar per connectar amb el poble –saltant-se els polítics i els parlaments electes– fins que el 69 va anar massa lluny. Va perdre un referèndum que va concebre com a instrument per incrementar el seu ja elevat poder després de la majoria absoluta del juny del 68, que va succeir a la famosa revolució de maig d’aquell any. Va haver de ­dimitir.

    

Els referèndums poden servir per consolidar grans consensos –una Constitució– però no solen ser útils per resoldre qüestions que divideixen una societat, encara que hi ha casos en què sí, com l’italià del 1946 que va instaurar la república.

    

La polarització entre un sí o un no no és perillosa perquè oculta –o falseja– realitats complexes. El 2014 l’independentisme escocès va perdre per 10 punts, però va tornar a la càrrega quan va obtenir resultats favorables en unes legislatives. I ara ha fet marxa enrere quan ha baixat en unes altres. Conclusió: no ha servit per solucionar un problema que divideix.

    

Chirac va portar a referèndum, perquè va voler, el projecte de Constitució Europea el 2005. Pensava que el resultat, que preveia favorable, facilitaria la seva reelecció com a president per tercera vegada. Però el 54% dels francesos van usar el referèndum per protestar contra Chirac, reelegit tres anys abans perquè el seu contrincant era Le Pen (pare). I de rebot van fer entrar Europa en una crisi institucional que, agreujada per la recessió, encara no s’ha resolt.

    

I fa un any, Cameron –que no va saber plantar cara als nacionalistes del seu partit– va fer el referèndum del brexit, votat pel 52% dels ciutadans. Però el brexit era una cosa fàcil d’enunciar, difícil de portar a la pràctica i de conseqüències imprevisibles. I ara, en les eleccions de fa uns dies, els britànics han esmenat el brexit de May. Sense dir, perquè no ho saben ni tenen per què saber-ho, com sortir de l’embolic en què el nacionalisme i el referèndum de Cameron (no reglat) els ha ficat.

    

No es tracta de desqualificar l’independentisme. Catalunya serà el que els catalans vulguin. Però trencar un Estat i crear-ne un altre no és una festa. Exigiria majories fortes i repetides. I negociar. És estúpid –i ingenu– exhibir «mandat democràtic» amb un 47,8% en unes «plebiscitàries». I pretendre-ho en una votació d’un dia amb un país partit i el 51%.

Notícies relacionades

    

És clar que res d’això passaria sense la imprudència de la dreta espanyola que va portar a qüestionar un Estatut que el mecanisme constitucional i un referèndum català –reglat– havien pactat i decidit.