On la mantega no és delicte

Hi ha llocs al món on les balances no existeixen. Només n’hi ha a les cases de les elits minoritàries que copien l’estil de vida occidental, però a les llars de la resta de la població difícilment en trobarem cap. No només no hi ha balances, en aquestes terres llunyanes, sinó que la sola idea de pesar una persona és gairebé ridícula: es pesen els cereals per calcular la collita, es pesa el bestiar per vendre’l, però no es pesa la gent perquè aquesta encara gaudeix dels privilegis de ser al capdamunt de la cadena alimentària i no està obligada a sotmetre’s a cap procés ponderatiu.

Encara que costi de creure, hi ha països on les dones mengen el que volen i quan volen. No saben res dels greixos ni dels sucres ni de les proteïnes, encara menys de calories o piràmides nutricionals. Mengen com els han ensenyat les seves mares i les seves àvies, cuinen seguint la seva pròpia tradició gastronòmica i en cap moment els ha passat pel cap modificar els seus costums dietètics per aconseguir tenir una certa forma corporal. D’entre aquestes dones n’hi ha que tenen una bona gana, la normal per una persona adulta viva que s’ocupa de les tasques quotidianes i gaudeix del plaer de menjar. De les persones d’aquesta mena, en català en diem, precisament, ser «de vida», cosa que va més enllà de l’àmbit estrictament alimentari. Ser «de vida» és tenir apetència generalitzada pels plaers que abracen i perpetuen l’existència, no en va els gaudis quotidians tenen una funció biològica indiscutible. Les persones sanes, en general, solen ser «de vida». En aquests llocs llunyans on no existeixen les balances, també hi ha dones seques, de mal menjar i de tarannà nerviós. Però aquestes no són ni admirades ni posades com a models a seguir, tot el contrari, són vistes com persones afectades d’alguna patologia que s’haurien de curar.

En aquesta geografia remota sense operacions biquini, sense dietistes ni productes d’aprimament anunciats les vint-i-quatre hores a les televisions i pels carrers, ja ho he dit, les dones mengen el que volen. Des del lloc on som, des d’aquí i ara, ¿podem imaginar-nos un món on la dictadura de l’anorèxia no només no sigui la pauta generalitzada sinó que sigui considerada el que és, un estat malaltís? Existeix, els ho asseguro, jo hi he estat: les dones agafen trossos de pa i els unten ben untats de mantega, de vegades de mantega i mel, i els suquen en estofats especiats fins que ja no en queda. Si els dieu que moderin la ingesta, de seguida us respondran que no tenen problemes de salut, que només aquells que pateixen alguna malaltia la cura per a la qual és un determinat règim alimentari, han de sotmetre’s a certes restriccions. I això, per descomptat, és vist com una gran desgràcia.

Les dones d’aquesta mena no és pas que no es comparin entre elles en bellesa i no és pas que no tinguin ideals estètics establerts, però la idea de modificar el cos a través d’unes pautes estrictes és, simplement, ridícula per a elles. Les més joves d’entre elles, filles o netes, algunes vivint fora, han començat a seguir règims que s’assemblen molt al dejuni absolut o que eliminen productes que per a les mares i les àvies són luxes de primera. Se les miren, les dones grans, i se’n riuen de la moda que consisteix a reprimir-se els gaudis més bàsics, ara que l’abundància ha arribat finalment i no han de patir, com havien patit elles, l’escassetat de la sequera.

Notícies relacionades

Cossos minvants

Per no repetir les eleccions

Les habitants d’aquests països llunyans no podrien entendre mai el comportament de les dones occidentals. Si les veiessin cada matí, atemorides davant l’aparell que reposa pacíficament damunt el terra del lavabo, com es desvesteixen, com contenen la respiració i enfonsen el ventre abans de col·locar un peu, el següent i observar els números que ballen fins a quedar-se quiets. Algunes tanquen els ulls i n’obren un per mirar de gairell la xifra, atemorides. No ho entendrien pas, les senyores llunyanes, que en aquest número que marca el poderós aparell hi ha la vàlua de la dona que hi ha pujat, que la xifra és la demostració empírica d’un examen implacable que analitza totes i cadascuna de les seves qualitats. Segons què digui el trasto, la dona serà bona, disciplinada, com cal, capaç de compaginar feina, família, parella i alhora seguir amb els preceptes dietètics corresponents. Serà perfecta, si la dada entre els seus peus és la correcta. Serà digna de ser estimada i, per fi, complirà els requisits per a la felicitat.

Si, per contra, el número és més alt del que desitja, ni que sigui uns decimals, s’enfonsarà en un pou profund on s’insultarà a si mateixa, s’infligirà càstigs pel mal comportament i es negarà qualsevol cosa que la pugui fer sentir una mica bé, ni que sigui l’afecte o el consol dels qui l’estimen. Es dirà que aquest amor és immerescut.