És pràctic entendre's... més o menys

Encara hi ha qui diu, referint-se a una persona, que té «una certa edat». Quan ho sento em costa reprimir-me. Perquè una de les poques seguretats que tenim a la nostra vida és la certesa que tenim 22 anys, o 40 o 89. Fins i tot ho certifiquen els papers burocràtics, i aquesta edat legal és la que cal exhibir en diversos moments de la nostra existència. 

El que és incert és que els nostres pensaments, les nostres capacitats i els nostres desitjos responguin al patró considerat propi de la nostra edat.

Si no m’equivoco, Albert Einstein tenia just 25 anys quan va publicar els seus primers i notables treballs. Abans havia fet estudis de música i era un bon violinista. I és sorprenent que després es dediqués a analitzar els efectes fotoelèctrics, l’equivalència massa-energia i la geometrització espai-temporal de la física moderna.

Ara, en el nostre llenguatge, apareix la paraula relativitat, i l’expressió això és relatiu. Al darrere hi ha l’afirmació d’Einstein.

És curiós com fem servir popularment algunes paraules per fugir de la rotunditat, cosa que un científic o un analista exigent potser no acceptaria. El nostre llenguatge col·loquial es basa sovint en aquesta suposició: «Ja m’entens, oi?».

Altres expressions s’accepten encara que tots siguem conscients que no són precises, sinó més aviat metafòriques: «No és com ho dius, en fas una caricatura», «Això no és del tot just». ¿Del tot? ¿Es pot ser «una mica» just i «una mica» injust? «Potser no, em penso que infles el que ha passat». Sí, a vegades inflem un èxit, i a vegades, potser per enveja, volem desinflar l’entusiasme de l’afortunat.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Hi ha qui no està per matisos. Alfonso Guerra –llegeixo a la premsa– ha dit que els independentistes catalans «són uns franquistes, corruptes i delinqüents».

Evidentment, no té la capacitat analítica d’Einstein.