El problema dels aturats grans

'Vellisme' o la discriminació dels sèniors

Arribar a una edat és indesitjable perquè el que és socialment acceptable és el culte a la joventut i la frescor

4
Es llegeix en minuts

La María és advocada. Amb la crisi no aconseguia que el seu petit despatx fos rendible. Un dia a la notaria es va retrobar amb un company de carrera. «Hola, què tal, quant de temps». El va alegrar molt veure-la, ara era notari i la recordava com la més brillant de la seva promoció. L’amic va proposar un cafè per posar-se al dia. La María es va sincerar: estava a punt de tancar el despatx i buscava feina fixa. Si a la notaria hi havia alguna vacant estava disposada a començar des de baix. «I tant, seria fantàstic, si surt alguna cosa et truco», va contestar el notari. Al cap de poc temps, la María va tornar a la notaria per legalitzar una altra escriptura. Novament tot van ser alegries i entusiasme, però aquesta vegada el seu antic company no podia anar a fer un cafè, havia d’entrevistar un candidat. A la María li va canviar la cara. L’amic es va adonar que havia ficat la pota i es va acomiadar de pressa i corrents. A la sala d’espera la María va veure els aspirants al lloc, cap superava els 30. Va arribar a casa desconsolada. Plorava i el seu marit, que també fa temps que va esquivant l’atur, no entenia res. Però la María sí. En un clic havia comprès que ningú tornaria a contractar-la. Té 53 anys. Ha agafat el traspàs d’un bar al seu barri i tira endavant creant tapes. «Era l’única feina en què em contractarien perquè em contractava jo mateixa», confessa.

    Conec massa gent en aquesta situació i el problema és molt greu. No tan sols perquè si a aquesta edat no treballes tampoc cotitzaràs per a la pensió i corres seriós risc d’exclusió, sinó perquè als 25 si no aconsegueixes començar la teva carrera professional, almenys tens pares que et recolzen i la societat està sensibilitzada. L’atur juvenil compta amb programes públics i dotació econòmica, l’atur sènior no. Als 50 el progenitor ets tu, ningú pot sostenir-te perquè prou en tenen els teus ancians pares de mantenir-se a si mateixos, si no estan ja al teu càrrec.

Ser parat amb més de 45 és sentir-se un fracassat, un inepte, i no serveix de res que et repeteixis ¿què vaig fer malament?, ¿deu ser culpa meva? És estructural. La crisi es va acarnissar amb els de més edat perquè era la manera més senzilla de retallar despeses, posant al carrer els empleats de més antiguitat. L’angoixa és immensa.

    Encara que es parla més de l’atur juvenil, a Espanya el problema real és l’atur sènior. A partir de certa edat com et quedis fora serà molt difícil reenganxar-se per molt bon currículum que tinguis. És com si l’experiència i el coneixement juguessin en contra teu. Els madurs són poc atractius per als ocupadors. «A veure si aquesta sabrà més que jo i em prendrà el lloc», semblen pensar. «Millor un jovenet que aguanti i no posi pegues», diran altres. Un de cada dos aturats té més 40 anys i són el 60% dels de llarga durada. La paradoxa és que som un país amb una de les expectatives de vida més altes i la taxa de natalitat més baixa, és a dir, d’abundant població madura que és necessari que treballi i contribueixi. Però hi ha àmbits laborals en què no existeixen: cambrers, recepcionistes, hostesses, caixeres, dependents de comerç... Tot el sector serveis sembla consagrat al culte a la joventut i la frescor. Vivim envoltats de joves segurament mal pagats, però molts madurs estarien disposats a treballar amb ells per tal de sortir de l’atur. ¿Per què no ho aconsegueixen? Als països anglosaxons té un nom: ageism o vellisme. Significa que arribar a una edat és indesitjable, perquè el que és acceptable socialment és ser jove. Començant per l’aparença tots estem en aquesta carrera boja i inútil. El temps ens atraparà i el jove un dia serà també un prevell de 45, 50 o 55. ¿Què farem amb ells?

Notícies relacionades

Imagino consultors i directius que han après en escoles de negocis a abaratir costos i fer enginyeries financeres, arronsar-se d’espatlles i mirant cap a un altre costat al crit «que se n’ocupi l’Estat». Però l’Estat el fem tots amb les nostres aportacions. ¿Volem un país on gran part dels nostres conciutadans necessiten ajudes o preferim que aportin i puguin reincorporar-se a una societat que és seva?

    El 20 de juny passat, la UGT va anunciar que el Govern accepta incloure les seves propostes per a desocupats més grans dins de la seva Estratègia per a l’Ocupació. Algunes mesures busquen que quan arribin a la jubilació tinguin una pensió digna. Això està bé, però és imprescindible que abans puguin tornar al mercat laboral. Mentrestant toca insistir en la pregunta: som un país que discrimina a qui madura. ¿Això té alguna lògica?